La conferenciant M. Helena Tolosa agraeix el haver sigut convidada a donar la seva xerrada.
Continua explicant que l’ésser humà es desenvolupa passant per un cicle vital que s’inicia en la gestació i primera infància i segueix amb l’adolescència, l’etapa adulta i la vellesa. Cada vegada que
canviem de cicle fem un salt qualitatiu, o sigui cada vegada sabem més qui sóc jo i qui és l’altre, i sabem què volem, com relacionar-nos amb els altres, tenim més autonomia, descobrim que tenim el “poder” de decidir què volem fer i sabem donar i rebre afecte. O sigui que podem dir que com més grans som, més persones som.
La vellesa es una etapa de saviesa i d’experiència, però ens trobem que sovint la societat ignora aquestes característiques als grans.
Solem estimar com hem estat estimats. Si hem viscut en un ambient d’acceptació, respecte, afectivitat, estimulació… també ho transmetrem així. La base d’estimar és la seguretat que rebem (o que donem) al principi, i ens marcarà per sempre: és un vincle. Tot això és la teoria. La realitat pot ser diferent.
El que hem viscut com fills condiciona el que farem com pares i el que farem com avis. Estem molt ancorats al passat i això a vegades pot convertir-se en un fre pel desenvolupament. Sovint recordem els fets negatius i ens hi instal·lem.
Tots formem part d’un tot amb tres lleis sagrades:
1ª – El dret a la pertinença: pertanyem a una família i ets fill d’això passi el que passi. A¡xò pot portar a repetir patrons.
2ª – L’equilibri entre el donar i el rebre. Entre pares i fills hi ha un desequilibri, els primers donen més 
i els segons reben més.
3ª – La jerarquia. Qui va estar abans te prioritat. O sigui, els grans sobre els petits.
Es bo pensar quins vincles tenim amb els nostres pares i mares. Com ens hem sentit estimats? Com han forjat la nostra autoestima? Com valorem l’educació rebuda?
La vida només pot ser entesa mirant enrere, però només pot ser viscuda mirant endavant. El vincle amb els pares mai pot ser un llastre.
Maneres de fer d’avis i àvies:
- Els avis i els pares s’han de posar d’acord i establir un marc de pautes educatives.
- A vegades els avis se senten obligats i no saben dir que no. S’ha de saber posar límits.
- A vegades ens trobem amb avis “invasors”. No es pot desautoritzar els pares ni competir-hi.
- A vegades també ens trobem que els pares deleguen en els avis la funció educativa paterna. Quan els nens creixen, els pares volen recuperar el protagonisme i llavors sorgeixen dificultats.
- Els responsables de l’educació son els pares, però no podem oblidar que els avis/àvies tenen saviesa, experiència i temps per viure, el que constitueix una gran riquesa.
- Els pares representen la quotidianitat i els avis la festa.
- La distancia generacional (avis/nets) pot fer un paper de mediació en les relacions de tots plegats.
Dels nens cal respectar les seves limitacions, valorar i prioritzar els seus projectes vitals, i descobrir 
les possibles relacions triangulades que es donen en les nostres famílies per saber protegir-los.
Quan un fill no compleix les expectatives dels pares tan uns com l’altre ho han d’acceptar així.
Va cloure la conferència manifestant que, en l’educació, el que deixa empremta no és el que es fa puntual o ocasionalment, sinó el que es fa contínuament.
Maria Helena Tolosa està formada en Magisteri, Logopèdia i Psicopedagogia. Té un Màster en Programació Neurolingüística i un Postgrau en Teràpia familiar sistèmica. Ha treballat en centres d’Educació Especial, Infantil, Primària i ESO com a docent i logopeda.
