Acabada la presentació del ponent per part del Sr. Sureda, el Sr. Monguilod fa especial esment a l’ auditori, que el considera excepcional per tres raons en tant que pel nombrós públic assistent com a una curiosa majoria de senyores vers els senyors assistents i a la mitjana d’ edat de les persones amb ganes d’ aprendre noves coses i coses noves.
Dit això es refereix directament al tema i comenta la veu il·lustrada del justiciable.
El terme “vocero”, segons el diccionari, es el que parla en nom d’un altre. Aquest terme surt ja a les Cròniques de Alfons X El Savi (Segle XIII) com la veu del que reclama justícia. Naturalment molta de la població de l’ època esmentada no sabia ni llegir ni escriure i per tant el “vocero” s’ expressava en paraules – oratòria – per exposar els fets ocorreguts que afectaven a l’interessat.
Davant un advocat penalista moltes vegades ens plantegen la clàssica pregunta de ¿ com pots defensar a algú sabent que és culpable ?
Naturalment que es pot defensar a aquest algú ja que “tothom te dret a ser defensat”. Es igual si es innocent o culpable, el dret a la defensa no distingeix culpabilitat o innocència, extrem que ja es veurà en la sentencia, sinó que es refereix a la persona. No podem prejutjar una culpabilitat o innocència abans del judici, no seria just i naturalment lesionaríem el dret del acusat. Una petita reflexió que hem de fer és: quantes persones han estat condemnades a priori en judici i desprès s’ha pogut demostrar que eren innocents ?. S’ha demostrat perquè en el moment del judici mancaven proves, no hi havia testimonis, o s’ha trobat el verdader culpable. Ningú pot quedar sense el dret a ser defensat en qualsevol procediment, penal, civil etc….
El dret a la defensa és un dret fonamental de la persona física o jurídica, o d’algun col·lectiu. És el dret a defensar-se davant un tribunal de justícia dels càrrecs que se li imputen amb plenes garanties d’ igualtat i d’independència.
Ni que comentar que ja no solament els texts legals ens en parlen i ho deixen clar sinó que la pròpia Declaració dels Drets Humans ho determina.
Es tracta doncs d’un dret que es dóna en tots els ordres jurisdiccionals, i s’aplica en qualsevol de les fases del procediment penal (sumari, intermèdia i judici oral) i civil (al·legacions, prova i conclusions). Així mateix, s’imposa als tribunals de justícia el deure d’evitar desequilibris en la posició processal de les dues parts i impedir que les limitacions d’alguna de les parts puguin desembocar en una situació d’ indefensió.
Com a conclusió podem dir que una condemna no es justa si l’encausat no ha estat defensat per un advocat ja que, si els innocents tenen dret a esser defensats els presumptes culpables també.
Es de sentit comú que la justícia seria un sistema pervers si nomes tinguessin dret a la defensa els innocents.
La definició de justícia que ens dona el diccionari es la de un principi moral que inclina a obrar i jutjar respectant la veritat i donant a cadascú el que li correspon.
Tal es la importància de la justícia que deixem a mans d’ un tercer, en aquest cas l’ aparell judicial, el criteri d’un assumpte determinat, renunciant per la nostra particular part a la venjança privada.
Les lleis estan escrites i la jurisprudència va modificant la possible “cotilla” en la que poden estar tancats els texts legals inicials, però no podem oblidar que, finalment, el text de la llei i la seva repetida jurisprudència seran interpretats davant els antecedents, i els elements agreujants i atenuants d’un cas per persones humanes, que son els jutges, o els jurats populars, i serà el seu criteri particular el que donarà el veredicte final.
Tots parlem de justícia però mai ens preguntem si allò que a priori veiem és just ja que de vegades la justícia no es veu. Cal esbrinar amb profunditat, saber separar el gra de la palla, ser objectius i no subjectius.
El dret és un ordre jurídic que s’expressa normativament (conjunt de normes) per regir una societat, regular-ne la conducta i resoldre’n els conflictes inspirats en els postulats de la justícia.
L’estudi del concepte del dret el fa una branca anomenada filosofia del dret. La paraula dret deriva de la veu llatina “directum”, que significa “el que està conforme a la regla, a la llei, a la norma”, o sigui, “el que no es desvia ni cap a un costat ni cap a l’ altre.”
Difícil moltes vegades seguir aquesta rectitud com bé ho determina el seu propi símbol: una dona amb els ulls tancats, les balances equilibrades a la mà esquerra i l’ espasa a la mà dreta. Davant de la ceguera, qui no ens diu que moltes vegades la balança es desequilibra i es fa servir l’ espasa ?.
Malgrat això la satisfacció de les dues parts es un dels elements que ens demostra que la justícia ha estat com cal. Podem dir que en aquest casos ha estat equànime.
Cal tenir en compte que cadascú de nosaltres tenim un sentiment que valora les coses segons la nostra percepció. Llavors soms subjectius i no objectius, com és la obligació del que imparteix justícia, o sigui el jutge.
Per definició es diu que la sentencia més justa es la que no deixa mai del tot satisfeta ni a una ni a l’ altre part.
El llenguatge pla del poble i entenedor per tothom entenem que és el que ha de presidir sempre qualsevol acte judicial. Res a veure el fet de que, utilitzant termes de la llengua llatina, ja que el nostre dret actual te el seus orígens a les costums i al dret romà, ni utilitzant textos monolítics, donarem mes lleugeresa a l’esclariment d’un fet determinat. La causa, l’ evolució i el resultat final cal explicar-los amb claredat, que siguin entenedors per tothom i demostrar els fets. Lo vàlid en definitiva son les proves que demostrin què ha passat, com, quan i el perquè.
Com dèiem abans el llenguatge pla de carrer i intel·ligible per tothom es lo millor, on tots ho entenguem tot. No demostrar que sabem llatí ni que hem llegit a Charles Louis de Secondat, conegut com a Montesquiu, autor de l’ Esperit de la Llei.
Entès doncs això, direm que la justícia es un sentiment que tenim tots i cadascú interioritzat, i sabrem llavors entendre-la, o no.
Si justícia és donar a cadascú el que li pertoca i si hem entès com s’ha argumentat el que ens pertoca i el que no, llavors ho considererem just.
Queda ben clar que mes enllà de la llei no hi ha justícia ja que llavors, doncs estaríem dins lo que podem definir com a intempèrie on preval la força del més fort i no sempre el més fort te la raó. Sons els termes de la força de la raó o la raó de la força.
Cal acceptar que sota l’imperi de la llei podem viure i conviure tots, amb les regles que aquella determina, sinó tot plegat seria el caos.
La llei te que canviar. Naturalment que sí, i cal que s’ adapti als temps presents i futurs, l’ entorn en el que vivim i el progrés.
Si la Sra. Rosa Parks, el dia 1 de desembre de 1955, a Montgomery – Alabama – Estats Units, dins d’ aquell autobús no s’hagués mantingut ferma a no deixar seure a un ciutadà blanc al seu lloc, la llei, per condició del color de la pell dels ciutadans, seria encara discriminatòria en aquest sentit. Abans, la gent de color havia de viatjar obligatòriament a la part de darrera dels autobusos.
Al segle XIX, a Anglaterra i als Estat Units les dones varen reclamar el seu dret de vot, que aconseguiren amb moviments socials reivindicatius del mateix. Abans, les dones, a cap indret tenien dret a vot ja que era un dret nomes masculí. Discriminatori per el sexe.
Malgrat tot ja dèiem que, la llei la interpreten els humans i si tinguéssim dos cents casos diferents amb dues-centes persones diferents, ben segur tindríem dues-centes diferents interpretacions.
Si aquestes persones fossin dos-cents jutges, molts tindrien coincidència; potser algun opinaria diferent però al menys el seu criteri hauria passat abans per el sedàs dels fets i proves i el text legal. L’error, malgrat que pot haver-n’hi, es molt minse. Altre tema serà que com a part ens agradi o no la sentència. Aquí estem ja dins la subjectivitat.
Deixem oberta la porta a que els fets son interpretables i les lleis també.
Va comentar que el 20% dels preventius que s’han passat uns anys a la presó, després del judici han estat declarats innocents. Han estat preventivament condemnats, d’acord, però de moment han hagut de patir una pena per un fet que no havien comés o del que no n’eren culpables.
¿Hem de creure en la justícia ?
Carles Monguilod i Agustí és Llicenciat en Dret, Advocat penalista, Professor de Dret Penal a l’ Escola de Pràctica Jurídica del Iltre. Col·legi d’ Advocats de Girona i a l’ escola de Policia de Catalunya. 
