Dolors Bramon va iniciar la conferència recordant que s’ha de parlar de l’islam sense confusions, sense escassetat de cultura, amb coneixement de causa el més ampli possible.
Dona una ullada a les xifres de refugiats que Espanya es va comprometre a acollir i dels que han arribat realment un escàs 11 %. Remarca que s’ha de tenir present que aquests refugiats son persones que arriben amb la seva pròpia cultura i no perdre de vista que aquesta cultura pot ser tan o més important que la nostra. La diferència rau en que ells estan patint un episodi de desgràcia a les seves vides que els obliga a abandonar-ho tot i convertir-se en refugiats.
Defineix l’islam, religió monoteista, com una manera d’entendre Déu. Depenent de la llengua Déu rep diferents noms. El concepte és el mateix però s’entén de diferent manera.
L’islam creu que és blasfèmia dir que en el Déu únic hi ha una trinitat, com diuen els cristians quan afirmen que Déu és Pare, Fill i Esperit Sant. Jesús no és ni més ni menys que un missatger de Déu.
Va comentar que els musulmans augmenten constantment, no solament a l’Africa, també a EEUU, i no augmenten solament per naixement sinó també perquè van augmentant els creients que es converteixen a aquesta religió.
Utilitzar banalment la terminologia es pèrfid.
Per exemple dir mahometà a un musulmà es incorrecta perquè Mahoma és un home com un altre que va fer de profeta i per tant no segueixen Mahoma sinó les creences musulmanes.
Quan parlem d’àrab hem de tenir en compte que àrab equival a una llengua, una cultura, una àrea geogràfica concretes.
Quan parlem de moro hem de saber que ens referim a un origen geogràfic també concret: la Mauritània romana.
Al voltant del 2001 van sorgir persones que no actuaven com musulmans tot hi ésser-ho. Va recordar les paraules que Osama bin Laden va difondre en un missatge difós al mon el 2001 (poc després de l’atac a les torres bessones) defensant la idea de una guerra de religió. Als seus seguidors els van anomenar islamistes.
També existeixen els salafistes que originàriament eren els seguidors més fidels i directes de les ensenyances del profeta, però dintre aquest moviment també hi ha els que es “desvien” i emergeixen els wahhabites (primer a l’Arabia Saudí, ara a extensió mundial), els talibans, Boko Haram actualment envoltats de silenci però que Dolors Bramon va assegurar que se’n tornarà a parlar, i al-Nusra, presents a Síria-Irak i dels quals també va assegurar que en tornarem a sentir a parlar.
D’aquest grups alguns s’han fet simplement terroristes i creu que no se’ls ha d’anomenar jihadistes ja que la gihad és tot una altra cosa.
Perquè no s’ha de dir jihadistes?
No oblidem que ells diuen que l’Alcorà els hi va dictar Déu. El jihad és una paraula masculina que apareix trenta-cinc vegades a l’Alcorà. Per tant, si Déu l’utilitza és bo saber què en fa d’aquesta utilització, perquè Déu ha de saber infinitament més bé que ningú el significat d’una paraula. El jihad ha estat sempre un esforç que ha de fer tot musulmà per ser cada dia millor persona, i una col·lectivitat per ser cada dia millor col·lectivitat.
També és veritat que a l’Alcorà, jihad apareix deu vegades en el sentit de lluita armada. Però una vegada que es llegeix tot l’Alcorà, veus que una lluita o una guerra jihad, ha de reunir unes condicions, les que va establir un dels grans savis de l’islam, el cordovès Averroes per poder distingir que era una guerra o combat i què era una actuació jihadista. La jihad armada és una acció que no permet matar ni vells, ni dones, ni nens, ni malalts mentals o crònics, ni cecs, ni monjos, ni homes de religió, ni comerciants, ni agricultors. No es poden cremar collites, no es poden talar
arbres, no es poden matar animals si no és per a la pròpia alimentació de l’exèrcit que combat. Per tant, si del terrorisme en volem dir jihad, ens equivoquem, pervertim l’islam i confonem la població. Per exemple, un musulmà no pot lluitar contra un altre musulmà….cosa que s’ha fet des del primer dia. També els cristians no han de matar, i maten que dona gust. Es a dir que una cosa és la teoria i l’altra la pràctica.
Donat que jihad es una paraula masculina, Dolors Bramon tampoc aprova que se la utilitzi per a anomenar la guerra. Preferiria que s’utilitzés per anomenar un combat.
D’on ve el seu us com a paraula associada a guerra o combat?
Quan va esclatar la primera guerra mundial el sultà otomà, com a cap de l’islam, cridà als seus súbdits musulmans a la jihad contra els aliats, però trobà una gran resistència entre ells que veien en el conflicte mundial una oportunitat per desfer-se del control otomà.
Un altre exemple històric del seu ús es va donar als anys 90 del segle passat. Es va tornar a utilitzar a l’Afganistan quan es va fer una proclama per lluitar contra els soviètics. Llavors, durant la lluita contra els soviètics és quan torna a imposar-se aquesta paraula. També va tornar a posar-se en la palestra la paraula “mujahidin”, que vol dir “els que lluiten fent jihad”. Allà hi havia una raó: havien estat envaïts i es defensaven.
Més tard la va utilitzar Bin Laden que la va assimilar definitivament a terrorisme.
El 2014, la Real Academia de la Lengua Española ha acceptat la grafia yihad, en lloc de jihad i també ha acceptat que es qualifiqui com una paraula femenina que significa “guerra santa dels musulmans”. Per Dolors Bramon la terminologia guerra santa no és pròpia de l’islam ja que es tal com es va anomenar la primera creuada contra els musulmans que ocupaven Jerusalem.
Finalment Dolors Bramon va tancar la conferència mostrant-nos unes imatges de les instal·lacions que l’Aràbia Saudí ha construït al voltant de la Meca per acollir còmodament els pelegrins: extensions i extensions de tendes de campanya amb totes les comoditats possibles. O sigui, els mateixos que no poden acollir refugiats, sí poden acomodar pelegrins amb les màximes comoditats. A la Meca s’hi pot anar sempre, però perquè la peregrinació sigui vàlida ha de ser entre entre el dia 7 i el dia 12 del mes del pelegrinatge. En aquests moment poden acollir 3.000.000 de persones.
Dolors Bramon es filòloga catalana, doctora en Filosofia i Lletres i en Geografia i Història per la universitat de Barcelona i va ser professora titular del Departament de Filologia Semítica de la Universitat de Barcelona. Actualment es professora emèrita de la dita Universitat.
s
