Josep Perpiñà ens va fer una conferència passejant-nos per les tendencies pictoriques a partir de l’ impressionisme, un moviment pictòric nascut a França, que es va manifestar sobretot de 1874 a 1886 i que va marcar la ruptura de l’art academicista cap a l’art modern. Encara que el terme impressionisme s’aplica en diferents arts com la música i la literatura, el seu vessant més conegut, i aquell que en va ser el precursor, és el de la pintura.
Destaca la seva tendència a recollir les impressions fugisseres, la mobilitat dels fenòmens més que l’aspecte estable i conceptual de les coses. És a dir, si els seus antecessors pintaven formes amb identitat, els impressionistes pintaren el moment de llum, més enllà de les formes que hi hagi a sota.
El moviment va ser batejat per la crítica com a «impressionisme» amb ironia i 
escepticisme respecte al quadre de Claude Monet Impressió: Sol naixent.Sent diametralment oposat a la pintura metafísica, la seva importància és clau en el desenvolupament de l’art posterior, especialment del postimpressionisme i les avantguardes.
A Édouard Manet el podem catalogar com el creador del 
impressionisme i així ha estat reconegut. El seu quadre titulat “Desayuno sobre la hierba” es el representatiu d’aquesta tendència.
Després del període revolucionari i napoleònic a França, que coincideix amb la fase de predomini del Neoclassicisme, es pot parlar d’una reacció romàntica que sintonitza amb l’oposició burgesa a les restauracions monàrquiques i absolutistes i amb els moviments nacionalistes entre 1820 i 1850 aproximadament.
En l’aspecte pictòric, trobem el brusc trencament amb la tradició heretada del Renaixement (composicions complexes, punts de vista casuals, predomini del color sobre la línia, pinzellada solta i ràpida,…)
El romanticisme no és només un estil artístic; és una actitud vital que afecta tant l’art com la literatura i altres àmbits de la vida, durant bona part del segle XIX. 
Eugene de la Croix es el seu màxim representant d’aquest romanticisme.
Tenim tot seguit a Edgar Degas que fou un mestre francès que destacà com a pintor, gravador, escultor i fotògraf. És conegut per la seva visió particular sobre el món del ballet, en què capturà escenes subtils i belles, reconegut per les seves obres en pastel i considerat un dels fundadors de l’ impressionisme. Fou molt aficionat a la fotografia.
La majoria de les obres consagrades d’Edgar Degas, en un intent de classificació dins la història de l’art, el vinculen al moviment de l’ impressionisme, format a França en l’últim terç del segle XIX en reacció a la pintura acadèmica de l’època.
Alguns dels postimpressionistes són Paul Cézanne, Paul Gauguin, Harry Lachman, Henri Rousseau, Georges Seurat, Henri de Toulouse-Lautrec i Vincent van Gogh, entre d’altres.
Els artistes que en varen formar part, com Claude Monet, Paul Cézanne, August Renoir, Alfred Sisley, Mary Cassatt, Berthe Morisot o Camille Pissarro, cansats de ser regularment refusats als salons oficials, s’havien constituït en societat anònima per poder exposar les seves obres al públic.
Sovint s’associa l’art impressionista amb els efectes de la llum a l’aire lliure. Aquestes característiques no són íntegrament aplicables a Degas: tot i ser un dels principals animadors de les exposicions impressionistes, no trobava el seu lloc en el moviment més que per la llibertat de pintar predicada pel grup. De la pintura a l’aire lliure prefereix, i de lluny, «allò que no es veu més que en la memòria». En una ocasió va comentar a Pissarro: « Et cal una vida natural; per a mi una vida artificial.
Si bé Degas formava oficialment part dels impressionistes, no compartia amb ells els seus trets més coneguts. La seva situació excepcional no escapa a les crítiques del moment, sovint desestabilitzades pel seu avantguardisme. Algunes de les seves imatges han sembrat la controvèrsia, i encara avui l’obra de Degas és objecte de nombrosos debats entre els historiadors de l’art.
Henri Toulouse Lautrec fou un artista pertanyent al moviment postimpressionista. Va dedicar la seva vida a l’art, fent tant cartells com pintures que reflectien l’elegància, la provocació i la decadència de la ciutat parisenca del segle XIX.
Quan va decidir ser pintor, va anar a la capital del bressol de la pintura postimpressionista de l’època. Allà va ser alumne de Léon Bonnat i, pocs anys després, va haver de buscar un altre mestre que l’emmirallés, aquest va ser Fernand Cormon; posteriorment, amb l’amistat de Vincen Van Gogh, va aprendre molt de les seves tècniques i obres.
Va viatjar a París, on coincidí amb diferents artistes dels quals també agafà idees i inspiracions per a la seva tècnica. Alguns d’aquests artistes són de la Rue du Fauborg Sant-Honoré i del Boulevard Rochechouart.
Comença a pintar com a escapament de l’avorriment, la qual cosa fa que arribi a dir: “dibuixo i pinto tot el que puc, fins a arribar al punt en què se’m cansa la mà”.
Lautrec, en mudar-se al barri de Montmartre el 1884 va conèixer Degas, un dels màxims representants de la pintura impressionista, del qual també va aprendre molt. Es el pintor per excel·lència del Molin Rouge i d’aquella desenfrenada època de Paris representada amb els seus cartells. 
Alguns dels postimpressionistes són Paul Cézanne, Paul Gauguin, Harry Lachman, Henri Rousseau, Georges Seurat, Vincent van Gogh, entre d’altres.
La pintura es desenvolupa i arribem al cubisme amb Picasso.
Picasso va produir alguns dels quadres més coneguts de l’era moderna. Un dels més coneguts és el Guernica, que representa la destrucció de la ciutat basca durant la Guerra Civil espanyola.
Aquest quadre va penjar durant molts anys al Museu d’Art Modern de Nova York, i no va ser retornat a Espanya fins al 1981, un cop restaurada la democràcia.
El pintor te varis períodes de colors: rosa , blau etc … i a la vegada treballa també la ceràmica i el bronze. Un període avant cubista, un altre expressionista i un altre surrealista. Una mica difícil de definir, situar i catalogar ja que ha estat en tots els àmbits haguts i per haver.
Ben segur que deixem una quantitat enorme de pintors que mereixen ser mencionats. Impossible fer un repàs de tots ells amb un temps limitat. L’ any vinent encara hi seriem però el que si no deixarem a banda es en Salvador Dalí.
Dalí es convertí en un punt de referència del moviment surrealista. Utilitzava més la fixació d’imatges preses dels somnis, segons André Breton: “…abusant-ne i posant en perill la credibilitat del surrealisme…”. 
Va inventar el que ell mateix va anomenar mètode paranoic crític, una barreja entre la tècnica d’observació de Leonardo Da Vinci, per mitjà de la qual observant una paret es podia veure com sorgien formes, i les tècniques de frottage; fruit d’aquesta tècnica són les obres en les quals es veuen dues imatges en una sola configuració.
En resum, ens va passejar per la multitud de moviments pictòrics del ss. XX des de l’impressionisme, passant pel post impressionisme iniciat amb el fauvisme (G.Braque i H. Matisse); l’expressionisme (E. Munch), l’expressionisme abstracte (Kandinsky, Pollock, Rothke…), cubisme (P. Picasso), dadaisme (M. Duchamp), surrealisme (S. Dalí, J. Miró), 
minimalisme (Malevitx, Newman), pop art (Andy Warhol). En aquests moments ja no existeixen límits: la pintura abstracta es desenvolupa amb els mateixos drets que la figurativa, l’art informalista, l’hiperrealisme, el land art, el body art, l’art per ordinador, el vídeo art, les nstal.lacions i un llarg etcètera.
Josep Perpiñà, nascut a Girona, es va iniciar a la pintura de la ma del seu pare, també pintor. Acadèmicament es va iniciar a l’Escola Municipal d’Art de Girona i continuà a l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi a Barcelona on obtingué el títol de Llicenciat en Belles Arts. Avui, després de quaranta anys de dedicació a la pintura, és un pintor amb una gran trajectòria professional.
