Jordi Mestre i Vergés, el fotoperiodista que va impartir la conferencia, va plantejar dues preguntes simples ¿Com t’agrada una foto? ¿Que ha de tenir?
A la primera podríem contestar : que sigui simple però que digui molt. A la segona hem de dir que tingui ritme i melodia.
En definitiva una foto te que tenir poques coses però te que dir molt.
Tots recordem aquestes dues fotos. La diferencia és de 17 anys. Son la mateixa persona Shabat Gula, de 12 anys (any 1985) una nena afgana que va esser portada al National Geogràfic, fotografiada per Steve Mac.Curry. La segona es la mateixa persona 17 anys desprès (any 2002). Què expressen ? El sofriment de la persona al Pakistan durant aquell temps on va esser deportada.
La fotografia te el seu llenguatge literari, és una manera d’ explicar-nos a nosaltres mateixos.
En general, Espanya fou un país d’ immigrants a partir del anys 60.
La feina estava als països mes desenvolupats que el nostre, que vivia sota la dictadura del franquisme.
Les dues destinacions més importants foren Alemanya,i a França per la temporada de la verema. Famílies enteres marxaven cap a França a fer algun diner per sobreviure la resta de l’any i això va propiciar que la càmera i el seu objectiu plasmes aquests moments històrics. Tota mena de gent, d’ estris, maletes i mocadors de farcell foren immortalitzats juntament amb aquells treballadors que es desplaçaven per sobreviure, i naturalment en aquella època foren les estacions de tren els punts de partida, de recés a mig camí i d’ arribada. 
Fou una època que tothom treballava molt dur i de valent; uns a fora a les vinyes, altres a les cases preparant el dinar o sopar per els que venien de treballar. Entre tots i amb tots es feia tot. Menys l’ alcalde, el sergent o cabo primer de la Guàrdia Civil i el mossèn, tots els altres varen tenir la condició d’ immigrants totals, ja que es varen establir al país que els hi donava la feina, o parcials temporers, que anaven i venien al temps de la recollida. 
Aquestes fotos malgrat esser amorfes ens parlen. Ens diuen el que abans comentàvem.
No només el treball va esser plasmat amb la fotografia; també les festes que el poble celebrava foren objecte del, valgui la repetició, “objectiu”, en aquest cas de la càmera.
Una de les festes tradicionals i lluïdes al nostre país fou la de Corpus Crist, amb les seves processons i lluïment de catifes de flors als carrers, de les que es varen arribar a organitzar fins i tot concursos.
Aquestes manifestacions son la literatura de la fotografia sense lletres. Els seus personatges, els detalls de cada foto, la manera de vestir, les postures dels seus personatges etc. etc. … ens diuen mudament com era aquella època.
Quines eren les costums, com es vestia, que es menjava, etc. … En definitiva la crònica d’ aquell moment.
El foto periodisme es l’encarregat de transmetre sense paraules però amb imatges la historia.
Hem parlat de la verema i del corpus. Al mon hi ha altres fotos que per si soles parlen.
Les fotos no tenen explicacions literàries però ho diuen tot.
Jordi Mestre i Vergés (Girona, 1953) va estudiar ciències químiques simultàniament amb la feina de laboratori de fotografia. Des de 2003 és el responsable de fotografia científica del iphes (Institut Catalí de Paleoecologia Humana i Evolució Social), el que comporta ser el responsable de fotografia en nombrosos jaciments arqueològics tant en el nostre país (Atapuerca, Orce…) como a l’estranger.
