Recuperar la història, qüestió d’estat. 31-1-2017

El conferenciant Jordi Bilbeny va començar la conferència advertint que cal tenir en compte primerament que, d’altra manera que ara, al Segle XV, ningú dubtava de que Catalunya era una nació. Tenia el seu rei amb la seva corona, el seu palau comtal els seus súbdits i el seu territori degudament delimitat.
És obvi que la documentació històrica és sempre la mateixa i ens explica com eren les coses abans. Altre cosa serà que un fet anomenat censura pugui o pretengui fer canviar la història. La història és doncs un discurs sobre els fets i com aquests s’expliquen.
La història ens diu que Shakespeare era anglès i que Cervantes espanyol. És així veritablement? Ho creiem perquè ens ho expliquen d’aquesta manera, però, està degudament constatat?. Pot tenir un fill dues mares, segons se’ns mostra al judici de Salomó on dues dones reclamaven la maternitat del mateix nadó?.
Si la història no ha estat tergiversada, canviada, modificada i/o censurada, podrem creure el que ens expliquen o llegim. En el precís moment però en que tinguem una petita sospita o dubte o no estiguem ben segurs d’allò o de que algú o alguns han escrit a la seva conveniència el text de la mateixa, i que no ens lliga la data, el fet, les persones o el que va ocorre, i es contradiu amb altres texts escrits del mateix tema, tenim una història no veritable.
Respecte del Quixot : Cervantes el va escriure, però en català. Ell era català. Als autors dels segles XVI i XVII els van obligar a traduir la seva obra al castellà, per una obligació del Rei.
Sabem, per moltes fonts, que hi havia traduccions sistemàtiques concertades per l’Estat. Casualment les edicions catalanes originals van desaparèixer. Cervantes ho diu ben clar: “Ens han prohibit la llengua, però no la ploma”. A quina llengua es refereix? És clar.
Cervantes era en realitat Servent. Estava vinculat a la família Servent de Xixona. Com descriu Cervantes, en aquesta família hi havia tres germans que van anar a les guerres de Flandes, d’Itàlia i del nord d’Àfrica. Des de la conquesta de València van estar a la Cancelleria Reial (organisme administratiu de la Corona d’Aragó). Una altra coincidència més: Cervantes va demanar d’ocupar càrrecs de tresorer a les províncies de les Índies i els Servent van ser tresorers des dels segles XIII i XIV.
Cervantes havia de procedir de la noblesa, atès el seu coneixement i ús del llenguatge; va tenir contacte amb el món notarial i la família Servent va tenir notaris, mercaders, cònsols… Cervantes demostra un gran coneixement de la Història. No pot ser un analfabet com el va descriure Unamuno. S’ha dit que era natural de Granada, després de la Vila de Madrid, d’Alcalá d’Henares… de la mateixa manera que amb Colom, que cada biògraf li atribueix un origen diferent.
No pot ser! Cervantes ja era un escriptor mundialment famós, traduït a diverses llengües. No pot ser que persones tan famoses no sapiguem de on procedeixen ni estigui documentat. A més, en aquella època, per poder editar una obra, miraven la biografia amb lupa, per si fos contrari al Rei, o un jueu convers, etc.
Cervantes diu: “Jo sóc el comunament anomenat Miguel de Cervantes”. Al diccionari de la Real Acadèmia ho posa ben clar: comunament anomenat vol dir “de comú acord”.
La primera part del Quixot se situa a Xixona. S’esmenten rius, cascades, el barranc de les Batanes, la Cova de Montesinos (cova de Montesa). Tots els noms estan traduïts.
Pinta al Quixot com un grillat que es cura de la seva bogeria a Barcelona i diu que Catalunya és la realitat.
La traducció al castellà, qui la va fer? La feien els censors. Cervantes diu “m’ho han traduït”, “jo en lloc de ser pare, en sóc padrastre”. Ho diu repetidament, es queixa dels censors i traductors. Perquè serà ?
Aquest exemple de canviar l’ historia amb un personatge com aquest ens demostra que la mateixa com deien es fa, es modifica o es censura com tal i com convé a l’època.

ALGUNES DADES IMPORTANTS SOBRE LA CENSURA
I EL CONTROL D’IMPREMTA AL SEGLE XVI

1501.- “Decret o Encíclica de la Impremta” del Papa Alexandre VI.
1503.- Pragmàtica dels Reis Catòlics sobre el control de les impremtes i estampació de llibres. 1515.- Papa Lleó X: Disposició suprema sobre la impressió de llibres (censura i concessió de llicències).
1524.- Climent VII: Butlla “Caena Domini” contra els llibres d’En Luter.
1527.- Cèdula Reial d’En Carles I que prohibeix “que es venguin ni imprimeixin les relacions que va enviar En Cortès de les Índies”.
1528 a 1536.- Als Concilis de Bruges (1528), de París (1528), de Canterbury (1529) i de Colònia (1536) hom proclama la prohibició de tot llibre, paper, gravat, etc. que no hagi estat revisat per les autoritats competents.
1540.- Edicte d’En Carles V contra les publicacions de Luter, Wicleph, Huss, Melancthon, etc. 1540.- Primer Índex expurgatori de llibres.
1543.- “Index librorum haereticorum”, publicat pels teòlegs de la Sorbona, de París.
1548-49.- Índex de llibres prohibits a Venècia (1548) i a Colònia (1549).
1556.- 21 de setembre: Reial Cèdula d’En Felip I (II de Castella) que prohibeix, entre d’altres matèries, la impressió dels llibres que tracten d’Amèrica.
1556.- 9 d’octubre: Reial Cèdula de Felip I (II de Castella) per la qual s’ordena als oficials reials dels ports americans que reconeguin els llibres que arriben en els vaixells i que recullin els que es trobin a les llistes dels índexs de la Santa Inquisició.
1557.- Primer Índex pontifici, de Pau IV.
1558.- 7 de setembre: Pragmàtica d’En Felip I (II de Castella), per la qual es mana imprimir un Catàleg de tots els llibres prohibits a fi que siguin cremats públicament.
1560.- 14 d’agost: Reial Cèdula de Felip I (II de Castella) que reforça la de 1556.
1562.- Segon Índex de Pau IV.
1564.- Índex del Concili de Trento.
1566.- Sagrada Congregació de l’Índex, formada per Pius V, amb Antonio Possio de secretari. 1 1569.- La República de Venècia accepta el Catàleg de Llibres Prohibits del Concili de Trento.
1570.- Edicte que obliga a aplicar l’Índex a Flandes i als Països Baixos.
1573.- Al Concili de Milà, s’aprova fer complir l’Índex.
1585.- Sixte V augmenta l’autoritat de la Sagrada Congregació de l’Índex.
1586.- Publicació de l’Índex a Lió. 1590.- Concili de Tolosa: nova formulació de regles per al control dels llibres.
1594.- Concili d’Avinyó: nova formulació de regles per al control dels llibres. ALBERTO BLECUA (Manual de Crítica Textual), en parlar de la transmissió impresa escriu: “Esment a part mereixen les edicions falsificades i contrafetes, IMPRESES AMB PEU D’IMPREMTA I ANY DIFERENT AL VERITABLE, frau molt freqüent al segle XVII (p. 177) Passa amb Guzmán de Alfarache, el Persiles d’En Cervantes, algunes comèdies d’en Lope de Vega, Tirso de Molina i Calderón de la Barca i “en general amb totes aquelles obres de gran èxit, per motius literaris o d’altre índole” religiosa o política.

Podem veure amb aquesta cronologia com l’església i el poder reial dictaven les normes de fer desaparèixer o censurar el que no interessava i així amputaven la història. Cal tenir clar el que en aquest segle XVI i següents es va portar a terme.

L’exemple de Cervantes no és naturalment únic i avui exposarem un altre personatge important de la història tergiversada. Entre 1560 i 1590 més del mateix va ocórrer a tota Europa.

El Decameró, obra que tots coneixem escrita per Giovanni Boccaccio entre 1331 i 1335, va esser retallada o censurada, durant aquesta època, es creu que un 75-80%.

La meitat de les històries picants del text varen desaparèixer, ja que no convenia la seva difusió. Eren històries anomenades immorals, que es practicaven en la realitat, però no calia difondre-les. Quedaven dins l’ alcova, els convents i/o els monestirs o palaus. Ho fem, però que no se sàpiga. Era la premissa.

Els autors s’esforçaven en donar qualitat a les seves excel·lents obres i els censors utilitzaven la màquina de segar els textos.

Per definició la història no hauria de estar mai censurada, però no és així. El que no convé, o s’amaga o es fa desaparèixer.

La informació del passat és primordial; cal saber que va passar i com va passar per saber també com hem de digerir-la.
Seguim amb un personatge curiós del que fins i tot s’ha canviat la data i lloc de naixement.

Si jo neixo a Catalunya, soc català. Si treballo a Alemanya continuo essent català. El meu nom i data i lloc de naixement estan en el meu document nacional d’ identitat i no ho puc canviar. Fins hi tot una vegada mort aquestes dades seran les mateixes, si algú no les canvia, clar.
Una dada fidedigna és que tots els mapes del mon sempre s’han fet amb el nord a dalt, sud a baix, l’est a la dreta i l’oest a l’esquerra.
“El almirante sale de Palos Villa del
Conde de Miranda a descubrir América “

diu al capdavall de la cartografia del S.XV. Qui era el compte de Miranda? el d`Empúries. Com està orientat el mapa? cap a l’ est. Hi ha un riu, quin és? el Ter naturalment. I el cap? el de Begur.
Si agafem la ciutat dibuixada i la mil·límetre’m a les actuals ruïnes que queden de Pals i el seu Pedró, encaixen totalment.
Palos de Moguer (Huelva) està orientat cap el sud. Encara era territori musulmà no conquistat ja que, aquell any, tot just va rendir-se Granada. Espanya no existia.
Els reis eren de Castella i Lleó, els anomenats Catòlics, que d’això no en tenien ben res ja que amb ells va venir el genocidi dels pobles d’Amèrica, l’ expulsió del jueus i la també anomenada Santa Inquisició.
Recordarem, d’aquesta última institució, la famosa frase de Tomàs de Torquemada, Inquisidor General, quan cremant totes les persones d’un poble, homes, dones i nens dins una Església, l’hi varen advertir que molts eren innocents, sobre tot els nens, i la seva resposta va ser: “Una vegada cremats i morts Deu allà a dalt ja separarà els culpables dels innocents“.
Va quedar-se, per cert, molt tranquil així.
Malgrat tot, els antics gravats de la conquesta d’Amèrica delaten que les tres caravel·les portaven la senyera catalana. No portaven l’escut d’Espanya ja que no existia, era llavors només Castella i Lleó. Ens diu la història antiga, amb llatí, que l’ almirall va creuar les columnes d’ Hèrcules i es va endinsar en el Oceà Atlàntic en busca de les antípodes Índies.
Tots tenim clar que surtin de Palos de Moguer per anar a les Indies (América) al segle XV – XVI, i també avui, no cal creuar l’ Estret de Gibraltar, però si vens de Pals i del Mediterrani no et queda més remei.
Els germans Pinçon foren qui acompanyaren a Colom amb les caravel·les, que per cert portaven veles mediterrànies.
La teoria catalana no ha arribat a trobar documentació que reforci la seva argumentació, en part perquè el 1892 l’Església recollí tota la informació eclesiàstica sobre el personatge per engegar-ne la beatificació, i la té encara emmagatzemada a l’Arxiu de la Inquisició, i els historiadors no la poden estudiar.
També tenen un Llibre de les profecies no mutilat. Aquesta manca de proves s’explica per la constant manipulació històrica produïda a Espanya en les èpoques totalitàries, que dificulta molt als historiadors oficials mateixos d’escapar-ne.
Les úniques diferències entre els diversos autors són la ciutat d’origen o naixença de l’almirall. S’ha afirmat que podria haver nascut a Gènova o a Còrsega, però de família originària catalana, o bé a l’Empordà, Barcelona, Tarroja de Segarra, Tortosa, Eivissa, o Felanitx.
La ja esmentada censura, els interessos polítics, religiosos, poden fer canviar la història que coneixem però sempre hi queda un pòsit que ens diu que allò no era així. Molt fàcil és canviar un text, però sempre queda un detall que l’estudiós capta i a partir d’ allò troba una alta versió.
Catalunya, el nostre país ha estat des de sempre una nació no volguda com a tal, per els motius que siguin, la seva llengua, la riquesa, el seu desenvolupament, l’economia, la política, l’emprenedoria dels seus homes i dones, i l’antic regne d’ Espanya, la dictadura i l’ actual govern han intentat sempre de canviar la nostra història.
Com deia Cervantes al principi, ens poden prohibir la llengua però no la ploma.
Seguim fent i deixant constància de la nostra història ja que, avui també podem penjar-la, tal i com viatja aquest resum, mitjançant la meravella d’Internet al “ could “, núvol.
Ben segur que, no molt tard, tindrem el que la majoria desitja, un nou país i ningú podrà censurar els orígens del mateix, la vàlua dels seus homes i dones que han ajudat a construir-lo i on les noves generacions tindran constància de tot plegat i el podran gaudir.

Jordi Bilbeny és escriptor, investigador i  filòleg.