Aquest dimarts en lloc de l’habitual conferència, tenint en compte la proximitat del Nadal, hem procedit a fer la lectura del Poema de Nadal, de l’eximi poeta català, ja desaparegut, Josep Mª. De Sagarra. La lectura – recitació ha anat a càrrec del nostre President, Lluís Torner, i ha comptat amb l’acompanyament de la Coral Josep Ruhí, de Bescanó, sota la direcció del mestre David Sunyer. Al final de la lectura, la coral ha ofert un petit concert, de nadales, que ha acabat amb el cant d’una de ben coneguda, Santa Nit, compartida amb tots els alumnes assistents.
L’assistència tot i ser un xic menor que altres dimarts, donat que aquests dies la gent sol anar un xic atrafegada, ha sigut prou important, i encara ho ha sigut més el fet que tothom ha sortit content, desitjant-nos, mútuament, un BON NADAL i amb ganes de celebrar aquestes entranyables diades.
Com que hi havia qui no sentit mai el poema, i alguns que, fins i tot, no el coneixien, tot seguit hi inserim un resum, per a qui l’hi pugui interessar la seva lectura.
Fragments del Poema de Nadal, d’en Josep Mª. de Sagarra
Cant I
Ai, aire d’aquesta nit!
Quina sentida de rosa
Hi ha en l’aire gelat que es posa
Sobre el pols esfereït?
Ai, aire d’aquesta nit!
Dins la teva covardia
I en la gira del teu llit,
Home nafrat de cada dia,
Tremola el mot que el llavi no diria;
Hi ha una estrella que anuncia
Dins l’aire d’aquesta nit!
Una estrella!…
Perquè l’escletxa que el cor veu,
i l’absoluta meravella
de la bellesa de la creu,
sols pot dir-la una estrella
Si et penses caçar l’estrella
no vagis baladrejant
humiteja’t la parpella
amb tres llàgrimes d’infant,
ajup-te fins al temps que res infant.
Jo, en aquell temps, pensava que el miracle,
de l’àngel que anuncia el Fill de Déu,
es feia lluminós , amb l’espectacle
de quatre pins aclaparats de neu…
Així jo imaginava aquestes coses
en aquell temps enyoradís i verd.
I fulgurants de diamantina gebra
em guarnien els somnis del capçal
de pastors de Betlem, del meu pessebre,
quan venia la vetlla de Nadal.
Cant 2
Els pastors han sentit el sotrac
de les ales brillants i fredes;
l’estrella s’ha fet viva en el parrac
ple de la palla de les cledes.
Els pastors galta sorruda
no han estudiat ni han aprés,
són igual que una mata de ruda,
no saben res de res…
I els pastors van trobar el rabad
que jeia com sempre a la palla,
a les dents una llesca de pa
i al cor una escorrialla
de cançó per mandrejar.
– A Betlem me’n vull anar,
Vols venir, tu, rabadà?
– Vull esmorzar!
– El Messies elegit
ha nascut aquesta nit.
-Qui t’ho ha dit?
– Un arcàngel flamejant
pel cel ho va pregonant.
-No serà tant!
El rabadà no deixà la grisa cantarella
ni les tres coses del seus baix profit,
i mentre els altres van seguir l’estrella,
ell continuava rondinant al llit.
Ni un sol moment el va ferir el desvari,
ni el perquè de l’Estable i de l’Infant,
i quan l’Infant es va morir al Calvari,
ell encara seguia rondinant.
Cant 3
Quina cosa més curta de dir!
Quin so vulgar i estrany!
Un camí!…
Camí pelat i esqueixat,
ple de vent dalt de la coma,
camí de la soledat,
tots els camins van a Roma,
tots els camins, ja ho sabem!
tots els camins van a Roma,
però no van a Betlem!
A betlem ha nascut l’Infant diví!
Per anar a Betlem, només hi ha un sol camí!
Entre els pastors i la Cova
hi ha el camí…
El camí vell per l’alegria nova.
Només ell els pot portar
cap a l’estable on jeu la galta fina
que torna més tendre el pa,
i més blanca la farina…
Però, per atrapar-lo com es fa?
El camí de Betlem, com s’endevina?
Pastor dels meus somnis d’infant,
de les meves tristeses de gran,
pastor menut del meu pessebre,
tant és que fem com que no fem,
sempre es troba el camí de Betlem,
encara que ens escanyi la tenebra!
Cant 4
És l’alegria, la gran alegria
de poder escanyar amb les mans
l’horrible sornegueria
de tots els respectes humans!
De sentir aquest xiscle nou
de llengua de criatures
perquè tenen al davant
la pell nua d’un infant
que plora!
I sense saber perquè
aquest plor viu i serè
tot l’esperit ens amara
i anem reprenent el to
de fa mil anys, de sempre i d’ara:
“¿Què li darem a el Noi de la Mare,
Què li darem que li’n sàpiga bo?…”
¿En quin llavi de dona seria,
en quin lloc de muntanya o del pla,
aquesta tonada floria?
I aquesta dona del meu país,
sense cap esverament,
va trencar el seu viure gris
amb les estrelles d’un infantament…
I del desig de musica fent tria,
perquè té ganes de dir la millor,
tot bolcant a l’infant que dormia,
li deuria sortir aquesta cançó:
“¿Què li darem a el Noi de la Mare,
què li darem que li’n sàpiga bo?…”
Cant final
Final
Va ser una nit que va florir l’estrella,
i va néixer l’Infant!
Imaginem que fou la nit més bella,
més musical, més flamejant!…l
I fa molt temps, molt temps, i algú ensiborna
el nostre pit, per atiar l’oblit,
per fer-nos infidels, però retorna
cada any, aquesta nit.
La nostra vanitat prou s’afigura
que està damunt del bé i del mal,
més no hi val ganivet, ni ànima dura,
és més forta la nit de Nadal!
Ai, si no fos aquesta nit, tan clara!
Seríem tros de carn i pensament
que no coneix d’on ve, ni on va, ni on para;
pell d’home arrossegada pel corrent!
Però Nadal ens ha pintat el rostre
amb un vermell precís i decidit,
i ens dóna un sentiment de llar, de sostre,
de terra, de nissaga i d’esperit.
I ens dóna un punt d’humilitat de cendra
per estimar un racó dintre l’espai,
i desperta en el cor aquell blau tendre
que hem volgut escanyar i que no mor mai.
Procurem ser una mica criatures
amorosint el baladreig raspós,
i diguem: “Glòria a Déu en les altures”
amb aquell to que ho deien els pastors.
I si tot l’any la mesquinesa ens fibla,
i l’orgull de la nostra soledat,
almenys aquesta nit, fem el possible
per ser uns homes de bona voluntat.
FI
(Resum del poema, fet per Lluís Torner)
