La conferenciant comença llegint-nos les primeres estrofes del llibre Cien años de soledad i ens mostra com l’autor ens introdueix en un món on el present i el passat es confonen, creant una sensació de desorientació de temps i espai.
Gabriel García Márquez va créixer amb els seus avis, i la seva personalitat, així com les històries que li explicaven, van influir notablement en la seva manera de ser, de veure el món i d’escriure amb
una visió molt particular. Tot i que volia ser periodista, el seu pare desitjava que estudiés dret. Va iniciar aquests estudis, però no els va finalitzar.
Estava entusiasmat amb la idea d’escriure literatura d’una manera no tradicional, seguint l’estil de les històries de la seva àvia, en què els esdeveniments extraordinaris es barregen amb els quotidians com si fossin part de la vida diària. Aquest enfocament es reflecteix en les seves novel·les i relats curts, on la fantasia i la realitat es combinen en un món imaginatiu, tot retratant la vida i els conflictes del continent llatinoamericà.
L’obra de William Faulkner va influenciar García Márquez tant en les seves tècniques narratives com en els seus temes històrics i l’ús de localitats provincials. També va trobar inspiració en Franz Kafka, ja que aquest li va demostrar que es podia combinar realitat i ficció en l’escriptura.
L’ambient de Barranquilla, on va viure, li va proporcionar una educació literària global i una perspectiva única sobre la cultura del Carib. La seva obra ha assolit un gran èxit gràcies a la seva combinació personal de fantasia i realitat, convertint-lo en un dels principals exponents del realisme màgic. Les seves novel·les reflecteixen una realitat que, tot i ser extraordinària, manté una expressió impassible i aparentment quotidiana. Aquest estil, definit com a “real meravellós”, sovint provoca que els lectors europeus percebin la màgia en les seves històries, però no sempre la realitat que les inspira.
La seva primera novel·la, La hojarasca, ja apuntava les característiques essencials de la seva obra de ficció, marcada per una desbordant imaginació. La seva narrativa s’insereix en la tradició literària hispanoamericana, alhora que incorpora elements de creadors nord-americans com Faulkner. Amb obres com Relato de un náufrago i El coronel no tiene quien le escriba, va consolidar la seva reputació com a escriptor excepcional.
L’any 1967 va publicar a l’Argentina Cien años de soledad, una de les novel·les més importants de la literatura universal del segle XX. En aquesta obra, a través de la família Buendía, recrea la història de Macondo, un poble imaginari que simbolitza el seu lloc d’origen i la realitat històrica de Llatinoamèrica. Amb una estructura circular, la novel·la és una recreació mítica del món real, en què s’entrellacen constantment elements realistes i fantàstics.
Després d’una temporada a París, es va establir a Barcelona, on va entrar en contacte amb intel·lectuals com Carlos Barral i Mario Vargas Llosa. També va conèixer Carmen Balcells, qui va jugar un paper fonamental en la seva carrera en convertir-se en la seva agent literària.
La seva obra es caracteritza per experimentar amb visions menys convencionals de la realitat,
presentant esdeveniments extraordinaris amb una naturalitat que desafia les convencions literàries. El seu estil s’ha etiquetat com a realisme màgic, i sovint es diu que les seves històries semblen contes fantàstics. No obstant això, una lectura atenta revela que, malgrat la seva aparença atemporal, narra esdeveniments reals i històrics. Per a García Márquez, la història de Macondo és la història de la humanitat, i la seva literatura és la seva manera de llegir la realitat. Per això, alguns lectors poden trobar la seva obra captivadora, mentre que d’altres poden considerar-la difícil si no s’endinsen en la seva forma i contingut. En acabar Cien años de soledad, un lector pot pensar: “Sort que només és un llibre”, però en realitat ha viatjat per un univers complex i ple de significats.
Margarida Codina Carbonell és escriptora i crítica literària.
