L’Himne a l’Alegria és el nom amb què es coneix el quart moviment de la Novena Simfonia de Ludwig van Beethoven, en el qual posa música al poema Oda a l’alegria de Friedrich Schiller. Aquesta obra és considerada una afirmació musical de la llibertat i la germanor entre cultures. L’any 2002, la UNESCO va declarar la Novena Simfonia com a Patrimoni de la Humanitat, reafirmant la seva importància històrica i artística.
Beethoven va ser el primer gran compositor que va incloure parts vocals en una simfonia. El moviment final de la seva Novena presenta quatre solistes vocals i un cor, modulant a la tonalitat paral·lela de re major. L’Oda a l’alegria és un poema anterior a la Revolució Francesa que transmet un missatge clar d’alegria i fraternitat, conceptes que van inspirar els ideals de llibertat, igualtat i fraternitat.
Al llarg de la història, molts altres poemes han tractat el tema de l’alegria. Durant la conferència, vam escoltar un fragment d’un petit motet que Mozart va compondre quan tenia només dotze anys. Curiosament, contenia una frase musical gairebé idèntica a la melodia principal de l’Oda a l’alegria de Beethoven, tot i que no se sap si aquest últim s’hi va inspirar.
Beethoven va viure dues dificultats importants al llarg de la seva vida: la seva progressiva sordesa i
el context de les guerres napoleòniques. Inicialment, admirava Napoleó, però quan aquest es va proclamar emperador, el compositor el va rebutjar per considerar que havia traït els ideals de la Il·lustració. Malgrat els reptes, Beethoven va gaudir del suport de tres mecenes, Lobkowitz, Kinsky i l’arxiduc Rudolf, que li van proporcionar una pensió anual de 4000 florins per assegurar-se que romangués a Viena. En agraïment, a l’arxiduc Rudolf li va dedicar la Missa Solemnis.
La Novena Simfonia, en canvi, la va dedicar al Kaiser de Prússia. Inicialment, volia estrenar-la a Berlín, però finalment es va presentar a Viena. Durant la conferència, vam poder escoltar l’Oda a l’alegria mentre ens explicaven detalladament cada moviment i les entrades de les veus solistes i del cor. Aquesta obra continua sent una de les més emblemàtiques de la història de la música, una autèntica celebració de la fraternitat i la humanitat.
Joan Vives Bellalta es professor d’Història de la Música, flautista de bec i divulgador musical.
