A la nostra terra, sembla que s’escolten campanades de mort per a la llengua catalana, un idioma que sembla esllanguir-se sota el pes de diverses amenaces. El primer enemic és el bilingüisme, que desequilibra la balança a favor de la llengua dominant: el castellà. La llengua que està en perill ha de ser usada, protegida i transmesa. L’arribada de gent d’arreu del món, tot i ser una riquesa cultural, sovint agreuja la situació, ja que, encara que l’acollida es faci en català, el castellà es converteix en la llengua que es prioritza per defecte.
Cada llengua és també una manera única de veure el món, una porta oberta a una visió irrepetible. A nivell personal, les paraules tenen un poder transformador: una espurna pot obrir un oceà de records, i una sola paraula pot ressuscitar imatges oblidades. Quan algú recorda paraules de la infància, pronunciades al seu lloc d’origen, es desferma una cadena de memòries viscudes. Cada mot porta vida: les paraules serveixen tant per a les tasques quotidianes, com fer la llista de la compra o escriure un WhatsApp, com per a fites més elevades, com la creació literària.
Tanmateix, utilitzar-les correctament és un repte majúscul. Escriure no és només un art, sinó també una crisi permanent. La manca d’idees o l’aparició del temut bloqueig creatiu són la cara fosca de l’ofici d’escriure. Però no és només una qüestió d’idees: la crisi econòmica també hi té un paper clau. Crear requereix temps, i el temps, al món on vivim, és sinònim de diners.
Figures com Mercè Rodoreda són un exemple colpidor d’aquesta realitat. Ella va escriure en condicions extremes: exili, soledat, malalties psicosomàtiques… Deixar-ho tot per l’escriptura és un sacrifici immens, perquè, malgrat l’amor per la creació, començar una obra sempre és un drama. Escriure és un acte solitari, sense xarxa ni ajudes, i cada cop que es comença un text és com si fos el primer cop. L’ofici, per si sol, no garanteix res.
Però, malgrat tot, els escriptors persisteixen. Amb paciència i ofici, creen obres que transformen la nostra manera de veure el món, que ens fan companyia en els moments més foscos i que ens obren noves perspectives. Escriure no és senzill ni còmode, però és imprescindible. Perquè les paraules són vida, i a través d’elles podem viure altres vides, imaginar altres mons i salvar, potser, la nostra llengua i la nostra cultura.
Maria Mercè Roca és escriptora.
