Sor Lucia Caram agraeix la presencia del president de la Diputació de Girona i la seva ajuda en la tasca que desenvolupa.
Explica que va néixer a Tucuman en el si d’una família que la va educar en una escola religiosa.
Pregunta com podem ser constructors de pau en el mon en que vivim i veien que la pau està ferida de mort.
En el transcurs de la dictadura argentina de 1976 a 1983 la província de Tucuman va ser castigada durament per la repressió, i ella veia el patiment de la gent i es va començar a preguntar el perquè de la violència. Aquí es va sembrar la primera llavor de la seva vocació. Els seus pares, catòlics i practicants d’acord amb l’evangeli, estaven integrats en un grup de matrimonis que amb la guerra va quedar disgregat: uns a un bàndol i altres en l’altre bàndol. Va comprendre que tenim el repte d’estimar-nos per sobre de tot.
Els seus pares li van donar la vida i també li van donar la fe. Però la fe l’ha de viure cadascú des de la seva creença. Ella volia transformar el mon, amb la pregaria va aprendre a demanar a Déu i així va passar 5 anys fins que va aprendre que era més productiu demanar a tot déu.
Des de que va començar la guerra d’Ucraïna hi ha anat 21 vegades. Hi ha bastit un hospital de campanya i hi ha portat 90 furgonetes i està en projecte un altre hospital de campanya. Fins que no veus directament el patir de la gent, no ets conscient del mal de la guerra. A la guerra hi perd tothom. Ucraïna està perdent la guerra però al final hi hauran perdut tots perquè ara és un incendi que ja ningú pot apagar. Cal bastir molts ponts d’amor i comprensió.
Quan va arribar a la frontera d’Ucraïna va veure la gent que vol ajudar i també veus la gent que
s’aprofita del que estan patint. La primera nit a la frontera, es va sentir “ferida” per la guerra- Ara ja ha sabut posar-hi distancia, però els problemes continuen.
Parla de la seva experiència en l’activisme social i remarca que “no podem mirar cap a un altre costat” en les situacions d’exclusió social i que “hem d’escoltar i deixar que les coses impactin en el nostre cor encara que la nostra vida quedi potes enlaire”.
Per què volem ser voluntaris? Ho hem de ser amb el cor. El nostre mon s’ha deshumanitzat i s’ha d’humanitzar novament la humanitat. Hem de practicar la proximitat, que ens ajuda a posar-nos a la pell de l’altre. Tenim molta tendència a ser paternalistes, però hem de deixar que l’altre creixi. Encara no hem plorat suficientment per els problemes dels altres. Hem d’enamorar-nos de la humanitat i fer el que puguem per millorar als homes. Quan ets capaç de posar-te a la pell de l’altre veus que la gent vol solucions de vida
No hem estat creat per anar sols per la vida Hem d’anar units i, entre tots, procurar anunciar la “bona noticia”. La figura de Jesús de Natzaret es un missatge que ve a denunciar i compadir-se de la gent més necessitada, essent un model i un estímul en el que es pot lluitar pels drets des de la bondat. Ara ens cal posar-nos a treballar perquè Jesús no va començar posant creus al mon sinó traient-les.
Només hi ha un camí possible: practicar la proximitat que ens portarà a humanitzar la Humanitat. Si un estima amb compassió, que és la passió compartida amb la gent, s’esborren totes les lluites i reivindicacions. L’amor es el que pot tenir una força més transformadora perquè quan lluitem per la justícia, la igualtat i els drets de les persones, lluitem per l’estimació real. Quan entres en la dinàmica de l’amor gratuït, sense esperar res a canvi, res pot parar la força imparable que tenim al nostre cor. Ella segueix creient en la força transformadora fent-ho des de dins.
Sor Lucia Caram és Directora de la Fundació del Convent de Santa Clara.
