La conferenciant, Assumpta Montellà, comença la xerrada remarcant la quasi inexistent participació de la dona dins la vida social en el període de temps comprès entre el segle XIX i principis del XX.
Estarem d’acord que hi havia una gran diferenciació entre el ser home o dona. El sexe era un factor diferencial de les persones dins la societat. Per rao d’ aquest sexe, el tracte, les feines i les formes de convivència eren heterogènies.
Un fet reconegut es que la dona sempre va tenir inferioritat de drets respecte de l’home, tan a casa com a la societat, en l’educació i fins i tot legalment.
Les dades a aquest respecte son eloqüents. Entre el segle XIX i el segle XX un 70% de les dones eren analfabetes.
La dona estava obligada a desenvolupar les feines domèstiques i només domèstiques, sense cap opció a anar a l’ escola ni accedir a la cultura, malgrat algunes petites excepcions. Per aquest motiu es pot parlar de la “no història” de les dones.
La dona és el pal de paller de la societat, però mai ho ha reconegut ningú.
Què li cal a una dona per revoltar-se? Veure passar gana al seus fills. Però les dones no son de fer revolucions, això es cosa d’homes. Les dones fan el que es va anomenar com a “rebomboris”. Els rebomboris sorgits a aquella època foren el de 1789 amb la guerra del preu del pa, aliment basic, aconseguint la baixa del preu. El del 1888, després de l’ Exposició Universal de Barcelona on l’ especulació immobiliària va causar una inflació galopant i una modificació del preu del lloguer, però aquest rebombori va tenir un èxit irregular. I per fi el rebombori de las quintes del 1898 per la Guerra de Cuba i les Antilles en que un de cada cinc nois (d’aquí ve el nom de quinta) havia d’ anar a la guerra, però si els pares eren rics i podien pagar una quantitat a l’ Estat quedava el noi exempt de servei; això no passava amb la gent pobre i les mares també es van unir. Així, a la vila de Gràcia, la població va ser avisada de l’arribada de les tropes per executar l’allistament, van fer malbé els bombos i van avisar als nois perquè fugissin amb continuats tocs de la campana de la plaça d’Orient, fets per una dona. El campanar va ser bombardejat en diverses ocasions però malgrat estar malmesa, la campana va continuar sonant, i esdevingué un símbol de la revolta. Més tard va sorgir una revisa “de protesta” que es va anomenar “La campana de Gràcia”.
A finals del 1800 i principis del 1900 comença la revolució industrial. Es van muntar fàbriques en llocs on hi havia molins fariners per tal d’aprofitar l’energia de l’aigua. Eren llocs eminentment rurals i la instal·lació de la fàbrica es va complementar en la creació de les “colònies tèxtils” que cal veure-les amb clau femenina. El 80% de les colònies tèxtils de Catalunya tenien ma d’obra femenina. Era mes barata, es pagava un salari inferior en un 40% al de l’ home. Les colònies eren ideals per mantenir una calma laboral total: l’analfabetisme de les dones no les permetia conèixer la realitat de les reivindicacions laborals ni sindicar-se.
Amb tot sorgiren figures de la reivindicació feminista com foren Carmen Karr (1865-1943), Dolors Montserdá (1845-1919), Francesca Bonnemaison (1872-1949),Teresa Claramunt (1862-1931) i Teresa Mañé.
Faltava el marc legal, que recolzés les seves reivindicacions: Treball digne, millores salarials, poder votar.
I també:
Accés a l’educació en igualtat de condicions, Reconeixement del matrimoni civil i eliminació del delicte d’adulteri per a les dones, Primera llei de divorci a Espanya, Llei de l’avortament, que va arribar a ser aplicada a Catalunya.
Aquestes reivindicacions es varen aconseguir en la II República
Aquestes van ser, totes elles, unes lleis que van posar-nos en igualtat de condicions respecte d’ Europa, i ens convertiren en referents en legislació.
Amb aquests avenços educatius i legislatius, amb la conquesta de drets civils, va poder començar a canviar la submissió tradicional de les dones.
Va augmentar considerablement la presència de les dones a la vida pública, normalitzant-se la igualtat de drets i oportunitats que els drets humans ens atorguen.
Malauradament, la victòria de Franco desprès del cop d’Estat i de la Guerra Civil va derogar totes aquestes lleis.
Durant la II República, cal mencionar dues dones importants: Clara Campoamor i Victoria Kent.
Victoria Kent va ser designada personalment pel president de la República directora general de Presons, càrrec que va exercir amb l’objectiu d’aconseguir la rehabilitació dels presos i que va ocupar fins a 1934. Es va dedicar intensament a la reforma de les presons espanyoles, sota el criteri que les societats estan obligades a recuperar el delinqüent com a persona activa, i que les presons en són l’ instrument. Seguint aquestes directrius va ordenar la millora de l’alimentació dels reclusos, va permetre la llibertat de culte a les presons, va establir els permisos per raons familiars, va tancar 114 centres penitenciaris per estar en pèssimes condicions, va ordenar construir la nova presó de dones de Ventas, a Madrid, en la qual no existien cel·les de càstig, i va crear el Cos Femení de Presons, per a les presons de dones, i l’ Institut d’Estudis Penals.
Durant aquesta època hi va haver moviments feministes, “Mujeres libres”, que reivindicaven l’alfabetització total i la legalització de l’homosexualitat i el lesbianisme.
La Guerra Civil va donar dones importants com Concha Perez, Meri Arbobes, Lina Odena, Mila Etxeberiere així com Rosario la Dinamitera.
El Partit Comunista va donar la seva gran figura lluitadora i de tots coneguda : La Pasionaria.
Acabada la guerra civil, les dones van tornar a la foscor i tancades dins la llar. La representant femenina de les forces vencedores fou Pilar Primo de Rivera amb el seu pensament i adoctrinament, creant el Servei Social Femení.
Les vençudes varen patir presó, ser rapades per fer-les visibles i es va viure un dels escàndols més sagnants com la desaparició dels seus fills per ser donats en adopció i que va durar fins el 1990. Les passes enrere de les dones van ser enormes. L’església també va tenir un paper cabdal per fomentar aquest retrocés.
Des de la Declaració Universal de Drets Humans, l’Organització de les Nacions Unides ha anat incorporant un conjunt de textos enfocats en els drets de les dones. Així doncs, des de mitjans del segle XX s’han desenvolupat instruments a escala internacional per garantir i enfortir la igualtat de gènere i la protecció de les dones. Tot i el desenvolupament de mesures internacionals per protegir els drets de les dones, la realitat és que la igualtat de gènere encara roman en un terreny formal, però no real.
Sense l’ apoderament de les dones i la igualtat de gènere real el progrés i el benestar social no són possibles.
