Prèvia una exhaustiva i extensa presentació del conferenciant per part del President de les Aules, intervé el Sr. Joaquim Nadal i manifesta, en relació a la presentació, que les trajectòries i els èxits, quan es produeixen no son mèrit només d’una persona determinada sinó que ho son del equip que aquella persona ha estat capaç de formar.
Dit això, entra en el tema de la conferencia i diu que cal analitzar quins son els fets, persones, o conjunt de persones que varen provocar la convulsió en el catalanisme polític a Catalunya durant el segle anterior i per portar a terme aquesta tasca, cal fer un anàlisis d’aquest procés.
Començaren Les complicacions de la crisis catalana del segle XX, començaren al segle XIX on tenim ben definits dos paràmetres de lo que era el país llavors. Les dades ens diuen que Catalunya tenia llavors una població de prop de un milió set-centes mil persones. El conservadorisme clàssic i la massa de població rural conformaven el país però ja començava a treure el cap la revolució industrial.
El ram tèxtil fou de bon tros el fort de l’ industrialització catalana sobretot en el sector del cotó, sense que obviem la metal·lúrgia. Les filadores automàtiques d’ origen anglès i els forns de fosa de metall i ferro per eines de treball i armes, varen ser els protagonistes mes importants. A tot plegat cal afegir la capacitat d’ emprenedoria dels catalans, qualitat aquesta excepcional.
Aquet desenvolupament es va produir per damunt de tot a les grans ciutats com Barcelona, Sabadell, Terrassa, Mataró, etc.. quedant la resta de territori fora d’ aquesta nova cèl·lula industrial malgrat alguna zona definida.
A la vegada el mercat d’ exportació d’ aquets productes als països de l’ Amèrica Llatina fou molt important i profitós.
Algunes de les grans fabriques, per obtenir força elèctrica barata es varen construir prop de rius amb bon caudal on es podien aconseguir kilowatts per el funcionament de la maquinaria i, així mateix, adossades a la fàbrica hi construïren colònies per els treballadors i les famílies que facilitava una proximitat al lloc de treball i també disposaven de zones recreatives, economats, escoles i molts altres serveis. Una segona lectura d’ aquest fet es que llavors quedaven allunyats de les grans ciutats i no tenien noticies de la propaganda sindicalista del seu ram, aconseguint-se una quietud obrera pel desconeixement dels aldarulls que tenien lloc a les ciutats degut a la concentració fabril i d’ obrers.
D’aquest període direm, doncs, que la societat catalana era una societat repartida entre lo rural i lo industrial i que es produeix una transformació social on la burgesia desplaça definitivament l’ aristocràcia i on els obrers, anomenats finalment proletaris, esdevenen el principal grup de base al costat de la menestralia i pagesia.
La burgesia industrial la constitueixen els comerciants de pes i els industrials del coto i del ferro juntament amb els propietaris dels terrenys edificables a Barcelona i altres ciutats grans que s’ enriqueixen amb la puja del valor de les seves finques.
La menestralia vindria a ser en el mon industrial català una mena de classe mitjana, que evitaria el regim de castes donant una bona tropa de xoc als moviments democràtics del segle.
A partir d’ aquest fenomen comença a covar-se en els partits polítics de Catalunya la idea del catalanisme polític.
Les associacions que neixen en aquest període, o que ja hi son, esdevenen cabdals pel naixement de l’ esperit català.
Al 1898, Espanya perdé les últimes grans propietats colonials a Amèrica i Àsia. L’aixecament armat contra Madrid a Filipines i Cuba el 1895 fou contestat amb més repressió i enviament de tropes auxiliars. Va ser inútil. A la fi, el 1898 Estats Units declarà la guerra al Regne d’Espanya, el vencé i ocupà Cuba, Puerto Rico i Filipines. Aquest fet fou una gran patacada per el comerç català que sen va anar en orris ja que com hem dit, gran part de la producció industrial s’ exportava cap allà i d’ allà s’ importaven productes cap aquí. Fou doncs una forta sacsejada no nomes nostàlgica sinó també econòmica.
Tot plegat creà un caldo de cultiu que fou propens a que es produís una proclamació de vaga general la nit del 26 de juliol que va ser el començament de l’anomenada Setmana Tràgica els fets de la qual van tenir lloc a Barcelona.
El detonant d’aquests fets va ser la mobilització de reservistes per ser enviats al Marroc, on el dia 9 de juliol havia començat la Guerra de Melilla. Arran d’aquests fets (i anteriors incidents amb bombes), la ciutat de Barcelona rebé el malnom de «la Rosa de Foc». El sentiment d’injustícia s’incrementava pel fet que els fills de les famílies riques podien comprar l’exempció d’incorporar-se a files si pagaven 6.000 rals (1.500 pessetes), una quantitat fora de l’abast dels obrers de l’època que cobraven només entre 5 pessetes i 10 rals al dia. A més a més, la Guerra de Melilla, que començava a gestar-se a les places espanyoles del Nord d’Àfrica, era percebuda a Catalunya com una qüestió aliena, pròpia de la política Madrilenya.
En alguns llocs es va arribar a proclamar la república; i en molts d’ells es va produir un buit de poder que, sense líders clars de la revolució, fou omplert pels revoltats diversos o pels comitès de vaga locals, els quals actuaren segons el corrent ideològic que hi predominava. En tots ells, però, hi fou comú l’assalt als edificis religiosos.
Prat de la Riba, Llicenciat en Dret, des de jove va estar implicat en els moviments catalanistes. Membre fundador de la Unió Catalanista, va intervenir en la redacció de les anomenades Bases de Manresa i va publicar diversos treballs doctrinals sobre l’ aleshores incipient nacionalisme català. El 1901 va ser un dels fundadors de la LLiga Regionalista, que es configuraria com una de les principals formacions polítiques de l’ àmbit català. Ferm defensor de l’autogovern polític de Catalunya, amb l’ impuls de la Lliga aconseguiria assolir la presidència de la Diputació provincial de Barcelona i, més endavant, de la Mancomunitat de Catalunya.
Per a Catalunya, la Segona República fou un període clau en la seva història.
Des del 1716, amb els Decrets de Nova Planta, Catalunya no tenia institucions pròpies, i ara, més de 200 anys després, les recuperava, per bé que en forma parcial i sota la fórmula de l’autonomia.
Francesc Macià, que havia proclamat la República Catalana dins la Federació Ibèrica, va acabar acceptant la formació d’un govern autònom, la Generalitat de Catalunya, les competències del qual foren fixades en l’Estatut d’Autonomia del 1932.
El govern català, en el que Esquerra Republicana de Catalunya fou sempre hegemònica, amb els presidents Macià (1931-1933) i Companys (1933-1940), va anar més o menys bé mentre les esquerres estaven en el govern central; i al contrari quan governaren les dretes, durant el Bienni Negre, amb greus enfrontaments amb el govern central, que li valeren la suspensió de l’Estatut i del govern autonòmic.
Cal destacar l’obra de la Generalitat republicana en les diverses matèries en les que tenia competències (educació, sanitat, infraestructures, economia, etc).
Amb la guerra civil, el govern de la Generalitat i les forces populars milicianes dels partits i organitzacions esquerranes defensaren la República, la qual cosa volia dir defensar Catalunya.
Amb la derrota dels republicans en la Guerra Civil, tot es va perdre.
Catalunya tardaria quasi 40 anys a recuperar l’autonomia que tant havia costat d’aconseguir. La dictadura franquista en va ser la culpable.
