Agraeix el Dr. Bardalet la invitació a la conferència i recorda que fa uns tres o quatre anys ja va tenir el plaer d’estar a l’Aula Magna amb una altra intervenció. L’aula estava també nodrida com avui i valora l’assistència.
¿Què és l’últim tram de la vida? És el final? És el principi? Com és per cadascú? Una cosa si és ben certa i és que ningú sap quan morirà ni com. Només hi ha unes persones que ho saben, i son aquelles que han decidit suïcidar-se.
Explica que després d’haver investigat mèdicament més de 500 assassinats, 3.000 suïcidis i haver practicat més de 10.000 autòpsies, podrà aclarir com arribem a aquest final.
El primer que cal preguntar és si la gent és gran o vella. La resposta s’obvia. Hi ha grans que són joves, vells que són grans, joves que són grans i grans que són molt vells. Tot això, qualsevol de les afirmacions donades, és relatiu i a la vegada pot ser controvertit.
Depèn de qui és la persona, com és, com viu i com se sent físicament i emocional. Hi ha de tot i de tota mena. L’esperança de vida amb pocs anys, ha passat de 70 anys a 84. Hem guanyat 14 anys a la mort i dintre de vint anys, els que en tinguin seixanta ben segur arribaran als 100. Que ha fet això? Direm que tres factors. Un és la medicina amb els seus avenços i la prevenció; l’altre la investigació farmacològica i la curació, i el tercer factor és la sort. Una persona sana de 24 anys no té per què morir a aquesta edat, però si s’electrocuta amb un simple aparell elèctric a casa, cau per una escala o té un accident de trànsit i es mor, ha tingut mala sort. La sort entra també en joc a la vida.
Les persones anem del naixement a la mort i de la infància a la senectut. És clar que tots estem condemnats a morir des del dia del nostre naixement. Naixem sense dents. Morim amb manca de moltes dents o cap. Ens alimenten amb el pit o menjar triturat i acabem amb sopes. Ara com ara amb pròtesis, cures i visites a l’odontòleg podem tenir el cent per cent de la dentadura i, per tant, podem mastegar els aliments sense problema, el que facilita la funció de l’aparell digestiu. Els nostres avantpassats morien quasi tots amb dues o tres dents, no gaires més.
Naixem sense poc cabell, malgrat casos excepcionals, i morim més o menys calbs, els homes més que les dones.
Naixem plorant per el dolor de néixer, que no recordem, i així també hi solem morir, pot ser sense dolor però amb plor exterior o interior.
Naixem fent-nos les necessites de l’ orina i la femta i quasi sempre acabem també així i moltes vegades, durant varis anys abans de morir; patim lo que s’ anomena incontinència.
Naixem sense saber qui som, on som ni com ens direm. Acabem la nostra vida moltes vegades sense saber-ho tampoc. L’ Alzheimer, cada vegada mes present, n’és un dels responsables.
Naixem sense saber parlar i morim moltes vegades sense poder-ho fer.
Naixem sense saber caminar i morim sense poder-ho fer perquè moltes vegades estem invàlids.
Naixem sense veure el mon, no hi veiem fins al cap d’uns dies i acabem que la llum s’ens apaga a poc a poc i hem d’ anar al oftalmòleg, treure les cataractes, portar ulleres per llegir, etc. ja que la vista ens comença a claudicar.
Naixem sense prendre cap fàrmac. Solem acabar la vida amb fàrmacs per esmorzar, dinar i sopar i amb la capsa o dispensador ben ordenat per saber quina es la que toca en cada moment i de quin color.
De nens ens agraden els dibuixos animats, de grans hem d’ aixecar al màxim el so de la televisió ja que mai no la sentim prou bé.
Naixem fins de pell, acabem plens d’ arrugues arreu ja que el nostre cos es deshidrata, les cèl·lules es van morint, les cames ens pesen, i podem caure. Hem de posar-nos cremes hidratants. També els sol ens crema la pell si els prenem amb excès i ens pot provocar càncer dermatològic.
Naixem amb tacte i equilibri i podem acabar amb un Parkinson que no ens permet menjar una cullerada de sopa ni escriure el nostre nom. Podríem posar infinits exemples i tots convindríem que es així.
Hem tingut la sort de passar una època de l’ historia del mon en que la ciència ha fet uns grans
progressos, i així segueix de manera exponencial. La ciència evidentment pot ser bona o dolenta. Si la radioactivitat l’ utilitzem per fer bombes per destruir el mon, malament, però si l’ apliquem a la radioteràpia, podrem minorar o curar els mals efectes d’un càncer concebut o a traves d’una central nuclear podrem tenir llum a casa.
El que si està clar es que a la vida les coses no son com son sinó com les vivim. La conducta humana ens condiciona. Cal tenir en compte que els mals records, l’estrès i els problemes, si els acumulem, poden portar-nos a una depressió, i aquesta es quasi sempre molt dolenta i complicada de curar i mes quan ens fem grans.
Dit tot això, tant els que estem aquí com molta altra gent, podem afirmar que la salut ens ha respectat perquè estem avui escoltant aquesta xerrada. Ben segur que no tenim cap malaltia greu, i si la tenim la anem trampejant gracies a la ciència, als fàrmacs i a l’ atenció sanitària que rebem. Som afortunats; no ens queixem; no hi tenim dret; estem vius i amb una salut que ens permet fer moltes coses.
Malgrat això i tot el que fins ara hem exposat, hi ha una malaltia molt greu que avui es mortal: la soledat. La societat actual ha produït el que s’ anomena el fenomen de la casa buidada. Els fills amb sort treballen tots dos, home i dona, els nens o nois a col·legi. Moltes vegades el treball es a fora, a molts kilòmetres lluny i la gent gran queda sola a casa. També hi ha molta gent que no te fills, que han mort, o que els fills/es no volen saber res dels pares o avis. ¿ Com es troben aquestes persones ? Evidentment soles. Molt soles. Aquest es un problema molt greu, la soledat.
¿Com es el concepte de la mort ? No es igual a 7 anys que a 87. A set no s’hi pensa, a 87 si. No es el mateix morir a 24 que a 84 anys. Als 24 anys no fem res o quasi res per la mort, potser una pòlissa de vida-risc per els nostres fills o esposa si en tenim. Als 84 anys ja comencem a preparar la maleta per marxar; saps el que has fet a la vida i el que no; lo que has fet be i no tant be. Ja hem fet o anem arranjant papers per els que venen.
La gent gran i que tenen la sort de ser avis amb salut, també gaudeixen o gaudim dels nets i netes però, també cada cop més persones grans reivindiquen viure la vellesa d’una altra manera que vagi més enllà de només de cuidar nets/es. Són gent que volen gaudir de la vellesa, perquè tenen salut
com hem dit i volen gaudir d’ una gran oferta social, cultural, de viatges etc. etc. que els interessa molt. Això està molt bé, hi tenen tot el dret. L’obligació de cuidar els fills és dels pares, no dels avis, però es un goig el poder-ho fer. Cal poder combinar una cosa i altre, trobar un punt d’equilibri entre una cosa i l’altre sense excloure’n cap.
I quan morim hem mort ?. També es relatiu. Moltes gent fa donació dels seus òrgans a la ciència. Qui ho pot fer ?. Tothom entre unes edats i altres però es obvi que les persones joves i amb salut son els candidats. Aquell jove de 24 anys sa, que ha mort d’ un accident i va fer la donació, avui els seus ulls hauran anat per exemple a la Clínica Barraquer i en el cos d’ un altre estan veient el partit de futbol. El cor pot haver anat a l’Hospital Clínic i avui batega donant sang als diferents òrgans d’ una antre persona. Els ronyons que han anat al Hospital Gregorio Marañon de Madrid avui permeten que una altra persona pugui orinar amb normalitat i no depengui de diàlisis. Els pulmons insuflen aire y recull aquest oxigen que se’n va a la sang expulsant el diòxid de carboni.
Aquell jove de 24 anys que abans pesava 80 kg. avui l’ enterrem i en pesa nomes 54. La mare, el pare i la família el tindràn en el seu record. Enterrem la resta del seu cos que es matèria morta. La pregunta seria ¿tot ell es verdaderament mort ? Ho son els seus òrgans avui ?. Els òrgans extrets i dels que va fer donació estan vius i funcionant. Els gaudeixen persones totalment desconegudes.
Si ho pensem bé la mort es també un tema relatiu. La vida no es ben blanca ni ben negre; potser es grisa. Continua i de moment continuarà essent aquest un tema ple de dubtes.
Narcís Bardalet és Pediatra i especialista en medicina legal i forense.
