Els orígens geogràfics de la sarsuela son a Madrid, al actual Palau de la Sarsuela. Durant el segle XVII, el rei Felip IV va ordenar la construcció d’un petit palau o pavelló de caça prop de
Madrid. A l’entorn del mateix hi havia una mena d’ ocells anomenats saraus, “zarzas” en castellà, així com molta vegetació de romegueres o esbarzers, “zarzas” també en castellà i d’ aquí be el nom de Zarzuela. A més d’anar a caçar, el rei oferia als nobles que visitaven aquest pavelló espectacles teatrals als que es va anar afegint música i cants. D’aquí neix el seu nom musical. La primera sarsuela coneguda data de 1648, “El jardín de Falerina” amb text de Calderon de la Barca.
La sarsuela és un gènere musico-teatral que es va desenvolupar a Espanya en dos períodes. El període barroc, aproximadament entre els anys 1650 i el 1790, i el període modern entre 1845 i 1965. Es caracteritza principalment per combinar parts cantades amb parts parlades i per haver estat conreada en llengua castellana, encara que també hi ha exemples notables en altres llengües, principalment en català.
Fora de les fronteres espanyoles i per afinitat d’ espanyols emigrats , la sarsuela s’ha cantat especialment a Cuba i Filipines, països en què ha desenvolupat característiques peculiars, lligades a les formes de la seva música popular.
Al principi del segle XVIII la sarsuela decau, degut als nous gustos dels monarques que regeixen el país. Al s. XIX reneix composta amb musica més lleugera, pròxima a la opereta tot i que no és opereta.
El gènere anomenat “ grande “ te un argument més dramàtic, prové de l’ opera italiana i te tres actes.
L’altre, amb argument i música més lleugers, semblant a un sainet, i pròxima al poble s’anomena “chico “.
Federico Chueca (1846-1908) ens crea la sarsuela El Bateo (El Bateig), de la qual escoltem l’obertura.
Al Segle XX es va produir la gran guerra – I Guerra Mundial- que va provocar una gran desacceleració de l’economia a Europa. Això va afavorir a Espanya en tant que es va mostrar aliena al conflicte i va aprofitar per poder vendre productes a uns i altres. Va ser molt bó per els interessos econòmics del país. Tot seguit es va produir la Dictadura de Primo de Rivera (1923-1930), la segona república, (1931-1939), la guerra civil del 1936-1939, la dictadura de Franco, la Segona Guerra Mundial i per fi al 1975 l’ implantació de la Democràcia.
Tot això va propiciar el renaixement de la sarsuela i durant aquests períodes van sorgir compositors com Federico Moreno Torroba amb “Luisa Fernanda”, que va ser representada més de 10.000 vegades, carregada de transfons polític a la trama, a rel del triomf de “La Gloriosa”, revolta que va conduir a l’enderrocament d’Isabel II. Escoltem una ària, la de Vidal, cantada per Plàcido Domingo.
“La Dolorosa” és una altra sarsuela en dos actes, amb música del compositor José Serrano. Estrenada el 1930, reflecteix quadres i costums típicament aragonesos. Abans de compondre la partitura, Serrano va patir la pèrdua d’un fill i l’obra deixa entreveure, en alguns moments, la grandesa que cimenta el dolor. Escoltem al magnífic Pedro la Virgen cantant La Roca Fria del Calvario.
“María la O” és una sarsuela la música de la qual va ser composta per Ernesto Lecuona. Es va estrenar el primer de març de 1930 a La Habana, i integra sons típicament cubans. Escoltem Ana Mª Martínez cantant Maria la O.
“Júrame”, és un bolero de la compositora María Grever, o Maria Méndez Grever com volia ella, que ha estat un dels molts èxits de la compositora mexicana (filla de mare sevillana) a nivell internacional. L’escoltem amb la veu de l’esplèndid Orlando Villazón.
“Cançó d’amor i de guerra” és una sarsuela catalana en dos actes, que es va estrenar el 1926 al Teatre Nou del Paral·lel de Barcelona. Es del compositor valencià Rafael Martínez Valls. Creada l’any 1926 en plena dictadura de Primo de Rivera, es titulà inicialment “Els soldats de l’ideal”, però la situació política feu que l’obra es prohibís abans de l’estrena. Sembla que aquest nom (la “ideal” era la revolució republicana francesa) no va agradar gens al governador civil, el general Milans del Bosch, i en una reunió presidida per ell mateix, els autors de la sarsuela van decidir de canviar-ne el nom pel que ara coneixem. Escoltem “Pirineu” cantada per Vicens Esteve.
“La boda de Luis Alonso” es un sainet amb argument sense massa volada i música de Gerónimo
Giménez amb un preciós intermedi que escoltem acompanyat per la magnífica Lucero Tena tocant les castanyoles.
Com a bis hem escoltat un fragment de “Cádiz” de Federico Chueca i Joaquín Valverde acompanyat amb el picar de mans de tots els alumnes.
Una conferència que ha acabat amb un merescut i fort aplaudiment per part de tots els assistents.
Francesc Lozano Winterhalder es biòleg, professor de la URL, coach i musicòleg.
