A la cultura romana antiga, l’eternitat era el somni del record, la manera de sobreviure en la memòria col·lectiva. Per aquest motiu van establir uns rituals o “funus” que es desenvolupava a la mort d’una persona des del moment de l’expiració fins a l’instant que el cadàver és col·locat al sepulcre.
Es creia que amb el difunt a casa la família quedava contaminada i per això s’havia de complir amb el funus. A la porta de la casa s’hi posava un senyal que indicava que allà hi havia un difunt, pel que, a la fi, acompanyessin al difunt els familiars, els amics i persones properes. El funus solia durar uns nou dies i concloïa quasi sempre amb un àpat, que era generalment un sopar, amb lo que concloïa el període de contaminació.
Quan el malalt estava a punt de morir es posava el seu cos a terra perquè estes en contacte amb la Deessa mare que és on aniria a parar. Un cop mort se’l rentava acuradament i se’l vestia amb les millors robes, en el cas dels homes la millor toga, i estès sobre un llit també ricament adornat i abillat, amb els peus en direcció a la porta, s’instal·lava a l’atri de la casa voltat de flors i plantes aromàtiques amb la fi d’esmorteir la mala olor.
També hi havia la costum de fer una màscara de cera de la cara del mort que servia per modelar una posterior escultura o simplement per guardar-la com a record.
A la fi dels dies de vetlla s’organitzava una desfilada fins al lloc on es procediria a la cremació que era molt popular en la cultura romana fins a l’esdeveniment del cristianisme on es va popularitzar la inhumació. Si la família era prou benestant, a la desfilada hi participaven actors, musics, les ploraneres i els portadors del llit ricament ornamentat amb domassos on hi jeia el difunt, seguits pels familiars, amics i gent. També hi solien participar els que portaven les màscares de cera dels familiars morts amb anterioritat.
A la mitologia grega, Caront era el barquer que ajudava a traspassar els esperits d’un costat a l’altre del riu, sempre i quan el paguessin amb un òbol, petita moneda que posaven sota la llengua del cadàver. Aquesta costum va ser importada també a l’antiga Roma i així és com es troben moltes monedes en les excavacions de les necròpolis.
Quan despès de la incineració només quedaven els ossos aquests eren rentats i dipositats en una urna que s’enterrava perquè el cos tornés a la terra. En las famílies adinerades aquestes urnes s’associaven a altars i construccions amb plaques commemoratives on s’hi podien llegir epitafis en alguns casos molt elaborats doncs contenien els èxits i una petita descripció de la vida del difunt.
Ja estava establert que aquestes tombes es construïssin fora del recinte emmurallat o lluny del nucli
de població. Així, podien construir-se en les terres particulars i propietat del difunt o de la seva família, o bé al llarg de camins en les vies d’entrada i sortida de les ciutats, on aquells que hi volien ser enterrats havien de comprar el terreny. Els enterraments en camins i en les vies de pas servien per a que el viatger, quan passava davant les tombes, s’aturés i llegís la inscripció per a dedicar un record al mort. El poema, a més de personalitzar la tomba, evitava l’oblit del difunt amb freqüents al·locucions al caminant i amb formules que expressaven salutacions, i també podia anar acompanyada d’estàtues per captar la mirada del viatger.
A la ciutat de Girona tenim un conjunt escultòric funerari localitzat a l’ Església de Sant Feliu. Son vuit sarcòfags amb escultures, dos d’ells de temàtica romana pagana i els altres sis de temàtica paleocristiana. En el seu conjunt evoquen els inicis de la introducció del cristianisme a la ciutat de Girona. La seva cronologia aniria dels del primer terç del segle iii fins al primer terç del segle iv desprès de Crist. El conjunt és considerat com el més important del seu gènere de tots els que s’han conservat a la península Ibèrica.
També s’han trobat restes a tocar l’antiga Via Augusta, a la zona de l’actual carrer Riu Galligants. I a l’altra costat de l’Onyar, davant l’església del Mercadal també s’hi van descobrir tombes d’inhumació baix-imperials.
A l’entorn de la Ciutat i a pobles no llunyans hi trobem també moltes tombes de l’ època de l’ Imperi que daten del segles esmentats com la Torratxa de Sant Gregori, torre d’inhumació. Torre dels Moros de Lloret de Mar. Cal Temple d’Aiguaviva, etc.
Josep Mª Nolla és catedràtic d’Arqueologia de la Universitat de Girona.
