Hi ha coses que tenen un passat molt proper, per molts dels que assisteixen a la conferència pràcticament son actuals, com per exemple el càstig per l’ adulteri de la dona (l’ home ho podia fer sense cap mena de correcció) o el no tenir accés ni disposició a la compte bancària de la unitat familiar. No fa gaire temps de això i molts recordem quan funcionava així, entre altres prohibicions imposades al sexe femení.
Cal defensar el dret a pensar, ja que el que és més erroni es el no pensar.
Anem primerament a veure com era la dona al s. XV i segles posteriors fins pràcticament el s. XIX.
Les dones no tenien veu ni vot en l’elecció del cònjuge. La seva obligació era portar fills al món per perpetuar el llinatge i educar a les filles en l’ideal femení de passivitat i submissió. A la casa, feien una gran varietat de treballs, i també exercien oficis artesans en l’obrador del marit, dins de les limitacions gremials que les impedia esdevenir mestres en l’ofici i, per tant, obrir un taller propi. Només en casos molt excepcionals tenien veu en el seu propi destí.
En aquest context, no era doncs estrany que moltes dones, de totes les condicions, optessin per la vida religiosa. Si bé la majoria de monges no havien pres part en la decisió, ja que les famílies les havien enviat de dret al convent de ben petites i no coneixien cap altra forma de vida, moltes altres havien trobat, a recer del monestir, l’oportunitat d’escapar del control masculí, d’aprendre de llegir i adquirir una certa cultura. En definitiva, de crear un món paral·lel en la discreció de la clausura. Aquest era el panorama del sexe femení arreu.
Olympe de Gouges, nascuda el 1748 a França, fou una escriptora, activista política, feminista i abolicionista. Al 1791 va escriure la Declaració dels Drets de la Dona com a reacció a la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà, que només reconeixia la condició de ciutadania als homes i deixava les dones en una situació de inferioritat. Va ser el primer document que evoca la igualtat jurídica i legal de les dones respecte als homes. En aquell moment les dones no disposaven del dret de vot, ni accés a les institucions públiques, ni a les llibertats professionals, ni al dret de propietat…
El primer país en aplicar els drets de les dones fou Nova Zelanda a l’any 1893.
A Espanya es van reconèixer al 1933 en temps de la República. El sufragi femení arribava a 
Espanya una dècada després que s’hagués introduït al Regne Unit, als Estats Units i a Alemanya, i gairebé trenta anys més tard que als països nòrdics i a Austràlia. La Segona República es va avançar a la gran majoria de països, alguns de tan importants com França (1944), Itàlia (1945) i Suïssa (1971).
Hi ha països on encara no existeix com l’ Aràbia Saudí i els Emirats Àrabs entre molts d’ altres.
La primera onada de teoria feminista es va originar als països anglosaxons, a finals del s. XIX i principis del XX i anava vinculada amb l’àmbit polític i el de la reproducció. En el primer cas, es va lligar al sufragisme per reclamar el dret de vot de les dones, el dret a ser escollides diputades i a participar en l’esfera pública en plena igualtat amb els homes. En el segon àmbit reclamava el dret a decidir sobre si volia o no tenir fills, quants i quan, unes reivindicacions que traspassarien l’esfera feminista. Allà, i en aquell moment, hi va proliferar una literatura feminista on s’hi reclamava la igualtat entre gèneres, es denunciava en quins fonaments se sostenia el patriarcat i pretenia conscienciar l’opinió pública de les injustícies comeses amb les dones i de les oportunitats que sorgirien per a tothom al tenir en compte els seus drets.
La segona onada del feminisme va tenir lloc en els anys 70 del segle XX, i s’orientava a denunciar l’esquema patriarcal de la construcció dels rols de gènere amb base en les diferències biològiques. Un dels principis d’aquesta onada enunciava que “l’experiència personal és també política”, col·locant en el debat públic el que fins el moment semblava ser només de l’ordre personal i íntim.
Després de la lluita pels drets socials i civils de les dones iniciada en la primera onada, es posava ara sobre la taula el dret de les dones a controlar el seu cos (el dret al plaer, al control de la reproducció, a l’avortament, a no ser discriminada per la seva orientació sexual). Un altre dels temes més importants reivindicats per aquesta segona onada va ser el dret al treball de les dones i en igualtat de condicions amb els homes.
Al 1890, i com a resultat de les reivindicacions feministes, es va especificar per primer cop que el 
dret a vot era propi del gènere masculí. A Espanya, per exemple, les dones estaven totalment excloses de la vida política, sense dret a elegir o a ser elegides. De fet, pels legisladors de la primera Constitució la incapacitat femenina per al vot els semblava tan òbvia que ni tan sols l’anomenaven en el text. No va ser fins al 1933 que es va establir el sufragi universal, però va durar ben poc, perquè a partir del 1939 ja no va votar ningú.
Potser per aquest motiu la història del feminisme a Espanya va tenir la seva pròpia dinàmica, ja que l’absència de drets polítics, socials i civils afectava a tothom, i a les dones en molta més mesura.
Per a moltes dones, la lluita contra el franquisme també va suposar la lluita pel seu propi alliberament, fet que va comportar una gran implicació per part seva però, alhora, un escàs reconeixement de portes enfora.
Convé, doncs, tenir present certes coses que avui ens semblen impensables. Per exemple, les dones tenien prohibit ser jutges, notàries o registradores; ni tan sols podien responsabilitzar-se d’oficines bancàries.
Estava castigada la fabricació, el consum, la venda o la publicitat de qualsevol mètode anticonceptiu.
Les agressions sexuals es consideraven delictes contra l’honestedat i el violador podia eludir la pena de presó si obtenia el perdó de la víctima o la portava a l’altar.
Tal com dèiem al principi, una sola acció d’adulteri estava penada en les dones; en els homes, 
només si tenien “amistançada” fixa.
Les dones, com ja hem comentat, no podien tenir un compte bancari ni cobrar un sou sense permís del pare o del marit.
La violència domèstica contra les dones i els nens era tolerada, sempre que no es causessin lesions molt greus. Les greus sembla que eren permeses i les lleus no tenien importància.
Respecte a la seva educació, abans per anar a la Universitat calia el permís del pare o el marit i del rei.
A Emilia Pardo Bazán, el 1916 el ministre d’Instrucció Pública la va nomenar catedràtica de Literatura Contemporània de Llengües Neollatines a la Universitat Central convertint-se en la primera dona amb rang de catedràtica. Va ser tres vegades candidata a formar part de la Real Academia Española, però va ser rebutjada las tres vegades (1889, 1892 i 1912), tot i que al 1906 va arribar a ser la primera dona que va presidir la secció de literatura de l’Ateneo de Madrid i el 1910 va ser nomenada Consellera de Instrucció Pública per Alfonso XIII.
Poden anomenar com a dones defensores del feminisme a Concepció Arenal, Victoria Kent, Clara Campoamor, Rosalia de Castro, Federica Montseny i moltes altres.
Un de molts exemples de discriminació es l’ anomenada “ley de la silla de 1912”. Es tracta d’una llei promoguda per María de Echarri que l’any 1924, mentre era regidora de l’Ajuntament de Madrid i inspectora de treball de l’ Institut de Reformes Socials, va regular l’obligació per part dels empresaris de proporcionar una cadira a les dones treballadores de la indústria i el comerç.
L’església també va tenir un paper restrictiu en el desenvolupament de la dona i, curiosament, sovint aquestes feien més cas del que deia el capellà que no el que deia el marit.
Al 1939 es perden tots el privilegis guanyats en la República i Franco dona una volta més de clau al tema amb la “Guia de la buena esposa para un marido feliz”.
Al 1944, per exemple, al Codi Penal la pena per un violador si es casava amb la noia era nul.la. Si l’ home la matava solament tenia la pena de “destierro” i si la pegava no tenia cap pena.
El 1975 s’anul·la la llicència marital per a la firma de contractes, cobrar un salari, carnet de conduir, comptes bancaris. Però la diferencia entre dones i homes va canviar en teoria però no a la pràctica 
ja que moltes coses van seguir la mateixa tònica. Per exemple, el valor del treball era diferent i els sous no eren els mateixos pel fet de ser dona. A nivell universitari les graduacions de dones eren del 60% superiors a les del homes però en canvi, les rectores universitàries només eren un 14%. Hem dit rectores, quan abans eren rectors. Dèiem també doctor a nivell universitari o en medicina quan naturalment hi havia doctores, o en el mon del Dret hi havia, jutges, advocats, etc… quan eren jutgesses i advocades. La pròpia definició del càrrec o professió era discriminatòria.
El 1978 la Constitució consagra el principi d’igualtat: “Els espanyols són iguals davant la llei, sense que pugui prevaldre cap tipus de discriminació per raó de naixement, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició”.
Aquell mateix any es despenalitza l’ús d’anticonceptius i el 1981 s’aprova una de les lleis més importants per l’emancipació de la dona: la llei del divorci.
El 1985 s’aprova la primera llei de despenalització de l’avortament en certs supòsits, i deu anys més tard la primera llei d’assistència a les víctimes.
Finalment, el 2004 —amb cert retard respecte a la majoria de països europeus— s’aprova la llei orgànica de mesures de protecció integral contra la violència de gènere.
Respecte de la violència de gènere no calen comentaris. La famosa afirmació de que “ La mate porqué era mía”, sembla que encara preval. Si veiem les últimes dades al respecte, trobem 48 casos amb 35 mortes, o sigui en total 83 en el que va d’ any. Un fet constatat es que per part de les dones no ni ha denuncies falses sinó que, al revés, ben segur hi ha molts de casos en que no hi ha denuncia. El pitjor que es pot fer davant de un problema d’ aquesta indole es tapar el problema. Es el gran error que no cal cometre mai. Cal ventilar-ho sempre, com el mati quan obrim la finestra de l’ habitació on hem dormit.
Una dada si que es important a tenir en compte i es que en un tant per cent molt elevat, la persona que maltracta, es una persona que de petit ha estat maltractat: estadísticament te un 40% de possibilitats de convertir-se en maltractador. Cal llavors intervenir i prevenir en els nostres nens i nenes, cal no pegar-los mai. Castigar-los, sí, si es necessari, però no donar una bufetada.
En general i respecte del feminisme direm que avui per avui, sortosament i encara que queda molt de camí per recórrer, les dones han anat de l’ esfera privada a la publica, però encara hi ha molts homes que dins de l’ esfera privada no comparteixen molts de deures comuns com pot ser, ajudar en les feines domestiques, dels infants, cuinar, etc. etc….
Cal recordar que :
Si pots llegir un llibre sense la supervisió del teu pare o del teu germà, si pots viatjar sense haver de demanar permís al teu pare o a la teva parella, si pots treballar sense el permís familiar, si pots estudiar a la Universitat, si pots treure diners de la llibreta d’estalvis, si pots tenir relacions sexuals lliurement, si tens dret al control de la natalitat, si es va eliminar la legislació que tipificava la dona en un paper de dependència dintre la societat, tot es gracies al feminisme
I també que… el primer país europeu on les dones van poder exercir el dret de vot va ser a Finlàndia l’any 1906.
L’any 1918 Gran Bretanya va concedir el dret de vot de les dones de més de 30 anys i a tots els homes majors de 21 anys . Fins el 1928 no es va igualar l’edat de vot entre homes i dones.
Als Estats Units les dones no van poder exercir el dret de vot en unes eleccions federals fins el 1920.
Esther Giménez-Salinas Colomer és Doctora en Dret, i Psicologia Aplicada, Professora Universitària de Dret Penal. Subdirectora de l’Institut de Criminologia., i professora catedràtica des del 1996.
