Podem analitzar el periodisme en general dins de les seves diferents branques: política, cultura, economia, meteorologia, etc. etc. i també l’ esport.
A nivell universitari hi havia abans una dita dins de les assignatures de periodisme que deia : “si no serveix el periodista, es esportiu”.
Una afirmació totalment errònia en tant que molts dels grans periodista coneguts àmpliament per el públic, varen començar sent periodistes esportius. Si no ho creiem així ho podem preguntar a l’ Àngels Barceló, a la Mónica Terribas, a en Jordi Basté, a Ramón Pellicer, Josep Maria Puyal o Antoni Bassas entre molts d’ altres.
I la pregunta podria ser perquè ? ¿Perquè es comença com a periodista esportiu ? La resposta es que el periodista esportiu fa una feina molt dinàmica i instantània. No la pots ni preparar ni quasi improvisar. L’ esport, la prova esportiva o l’ esdeveniment passa en aquell moment, en directe, i no saps con seguirà a continuació.
Una cursa automobilística, ciclista, un partit de futbol, un partit de basquet, una prova d’ esqui o un partit de tenis, per anomenar alguns esports, comença i acaba en un temps determinat i en el transcurs del mateix no sabem el que passarà i en canvi hem d’ explicar-ho allà mateix al públic, en aquella hora, minut, segon, etc…. i dinamitzar-ho temps a temps.
Les altres classes de periodisme abans esmentades, es poden preparar o tenir una vaga idea, més o menys, de per on van o aniran les coses. En l’ esport no.
Es desenvolupa quan comença i va canviant constantment fins que acaba, i això es el que has de 
transmetre al públic segon a segon jugada a jugada i gol a gol, en el supòsit del futbol. Es un periodisme d’ improvisació constant. Es dinàmic, no estàtic. No existeix un endemà per aquest tipus de periodisme. Es també un periodisme que permet donar un sentit positiu o negatiu a la noticia. De la manera diferent en que es doni una noticia tindrà una recepció per el públic.
Varis exemples ens poden deixar ben clar aquesta característica. Si diem, com està passant actualment, que, “amb el coronavirus no es juga”, podem entendre l’ afirmació de dues maneres: o que cal tenir respecte sanitari per el virus, o que, per exemple, un partit de futbol no es jugarà. Un altre afirmació seria “l’ esport amb mascareta”. No cal dir que aquestes afirmacions son el que s’ anomena sensacionalistes.
Això no es bo per el públic ja que moltes vegades s’està donant un missatge erroni. Cal afinar i dir les coses com son, sense optimismes ni pessimismes de la noticia. Ser objectiu i no subjectiu.
Un periodista esportiu no te dies ni horaris. Es una tasca de constància i treball exponencials. Pots començar amb una tasca d’ una categoria molt inferior dins l’ esport i a poc a poc pots arribar a una champions o a un Roland Garros.
Un esdeveniment determinat, segons i com l’expliquem o l’escrivim pot tenir una critica positiva o negativa. Un partit de futbol de resultat 8 a 0 podem dir que ha perdut per una golejada de 8 a 0 o be que, malgrat això, no hi ha excusa per a que el perdedor no hagi marcat ni un gol. Naturalment aquesta seria una critica partidista. Això i les afirmacions subjectives es el que cal eliminar de la nostra tasca. La objectivitat en la noticia te que ser sempre el missatge cap a l’ exterior, cap al públic. Tot el que no sigui així tergiversa i fa mal be la noticia i conseqüentment el periodisme.
La tasca del periodista esportiu es moltes vegades continuada ja que una vegada acabat el partit te que adaptar-se als horaris de les diferents cadenes per anar donant la noticia.
O sigui, la feina no només comença o acaba a la fí de l’esdeveniment sinó que tot seguit cal donar-la als diferents mitjans, escrita per la premsa de paper o a cadenes emissores que d’ alguna manera tenen horaris diferents d’ emissions de televisió o radio.
La crònica esportiva, amb voluntat informativa i literària, fou un fenomen decisiu en la modernització del periodisme català durant el període d’entreguerres, del 1918 al 1936.
Els primer diaris esportius a Catalunya foren El Cazador (1856), el Butlletí de l’Associació d’Excursions Catalana (1878) i l’Excursionista (1878). Després en vingueren d’altres com Mundo Deportivo (1906), L’esport Català, etc.
Avui a l’ estat espanyol hi tenim entre d’ altres, Marca, As, Sport, Mundo Deportivo, amb mes de 100
anys, etc. etc., sense tenir en compte tota la informació esportiva que ens arriba mitjançant les cadenes de radio i televisió.
Un altre mitjà de comunicació en creixement constant per el jovent, sigui o no informació esportiva és la dels mòbils. Amb Google, Instagram, Twiter, etc. cada vegada més obtenen noticies i informació. Altre tema es el de si la noticia es fiable no, si esta deformada, o es partidista de qui l’escriu. Cal tenir en compte doncs aquests factors en el moment en que rebem l’ imput d’ aquesta informació. Estaríem parlant de les anomenades fake news, avui malauradament tant de moda.
Malgrat tot, es una professió molt bonica e interessant i si algun familiar jove vol estudiar i ser periodista esportiu, el consell a donar-li es que per damunt de tot visqui la professió des de el primer moment fins el final, i 24 hores sobre de 24 hores cada dia.
Josep Maria Puig Lobato és Periodista a TV3 i Doctor en Periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona. Professor Associat de la UAB.
