El Sr. Narcís Sureda i Daunis, President de les Aules fa la presentació en el sentit de que el Sr. Mirambell es un repetidor d’ aquestes conferencies i deixa clar que quan un es estudiant i repeteix es perquè no sap el tema o no ha fet prou be l’ examen. En el cas del conferenciant d’ avui es a l’ inrevés ja que, en sap molt i sempre ho fa molt be.
Inicia el Sr. Mirambell la seva exposició respecte de les tres cases de l’ antiga Girona (Segles XVI i XVIII) amb la curiositat de que totes tres son molt diferents però coincidents en un fet. Cap de les tres tenien comuna. Una tenia aigua, i les altres dues tenien pou.
La primera casa es la que esta situada al Carrer dels Ciutadans nº 18 i que era propietat de la família Sarriera, gent noble i benestant. Eren una saga de metges de professió en tres o quatre generacions. Una esposa dels Sarriera, fou neboda del Cardenal Margarit.Aquesta família era també propietària del Castell de Palau Sacosta que l’ utilitzaven com a segona residencia.
L’any 1492 els Reis Catòlics varen fer el decret d’expulsió dels jueus de tot el territori.
Girona tenia un call, no molt gran llavors, però si ben poblat per al menys un centenar de jueus que formaven mes o menys unes vint-i-cinc o trenta famílies i que varen haver de malvendre les seves propietat i marxar arreu del mon. Els Sarriera varen rebre com a regal dels jueus, o per un preu irrisori el seu cementiri ja que aquella parcel·la tenia la condició de ser terra sagrada, llavors no es podia vendre. Malauradament les lapides i pedra que el conformaven poc a poc varen anar servint per fer altres construccions i no en queda massa testimoni.
En un inventari del 1572, document notarial del arxiu històric de Girona, hi consta com era la finca i 
a la vegada el seu mobiliari i objectes de valor. Es fan constar les diferents habitacions i lo que anomenen un menjador per homes i un altre per dones. Creiem que respecte del menjador, ben segur es referia a un al menjador dels senyors i l’ altre al del servei que era prestat generalment per persones del gènere femení. Hi consta una capella, un rebost, un celler, un pastador – ja que es feien el pa -, i es fa esment a les habitacions amb els seus cortinatges i quadres, aquest en un nombre superior de cent. També hi consta una gran quantitat de vaixella i terrissa. Hi consten llibres i pergamins i escrits que son el recull històric de la família. A les arques s’esmenta tot el vestuari, sobre tot femení i una quantitat important de joies. La casa fou saquejada en moments polítics greus i moltes de les peces esmentades en aquesta documentació, es varen perdre o espoliar. La família Sarriera era propietària també del Castell de Solterra, ubicat entre Sant Hilari Sacalm i Osor i tenien el títol nobiliari de Comptes de Solterra.
La casa fou venuda per la família a un comerciant de ferros i ferreteria anomenat Joan Puig. Avui encara hi consta a la façana el nom d’ aquest segon propietari. La família Puig hi va tenir la seva residencia fins el 1936. El jardí que donava darrera de la casa fou comprat al Sr. Nicolazzi, propietari del Hotel Peninsular i allà a aquella finca fins fa uns anys hi van haver una botiga de barrets, anomenada Pradas, que també venien barrets per els capellans i un sastre anomenat Fernández que tenia l’ especialitat també de ser camiser a mida a part de fer sotanes per el clero ja que Girona tenia un gran seminari. Avui a la planta baixa hi trobem un supermercat de queviures, però els baixos conserven encara l’ estructura de pilars de ferro rodons i encavallades metàl·liques per el suport del sostre, reforma portada a terme per els Srs. Puig, donada la seva condició de comerciants de ferros. Qualifiquem aquesta casa com una finca habitada per senyors.
Una altre casa es la del carrer de les Ballesteries que estava ubicada com la primera construcció que es troba desprès del Quatre Cantons.
La família Bro, els seus propietaris, eren d’ origen francès. Vivien a Barcelona i es varen traslladar a la nostra ciutat ben segur per motius polítics. Girona era una ciutat mes petita i molt tranquil·la. Al lloc on esta situada la casa hi havia abans l’ anomenada Torre. Aquesta edificació era la presó i el funcionari encarregat de la mateixa era el Sr. Lluis. D’ aquí venia l`antiga dita de que, qui no es portava be el tancaven a la Torre del Sr. Lluis.
Aquest propietari anomenat Josep Bro es va casar dues vegades. Ni de la primera dona, ni de la segona va tenir fills. La segona muller al morir el marit va fer inventari de la casa on consta que la planta baixa era la llibreria, taller, menjador i cuina; a la planta primera i segona, excepció de la habitació on dormia el matrimoni, estava plena de llibres sense enquadernar ja que llavors, nomes eren enquadernats el numero d’ exemplars que es preveia vendre en cada moment. Aquest taller – llibreria tenia el privilegi d` emetre els títols de la Universitat de Cervera, primera de Catalunya. També imprimien postals i recordatoris de Sants, així com els goigs. Menys a la cuina i l’ habitació dormitori esmentats tot era un nodrit magatzem de llibres i paper. En l’ inventari consten olles i plats en quantitats, segurament provinents del carrer dels Calderers on abans hi havia establerts terrissaires. Consta també que per Fires, aquesta família feia un mercat al carrer de les Cols, avui Rambla de la Llibertat, del seus llibres i productes d’ impremta. En l’ inventari hi consten els estris per fer la parada corresponent. Podem afirmar que aquesta finca era habitada per gent que anomenarem uns menestrals benestants.
La tercera casa, es una casa de la que no hi ha gaires dades escrites però que el conferenciant va 
tenir, de molt jove, l’oportunitat de conèixer personalment molt bé.
Abans cada costat del riu Onyar estava delimitat per una muralla. Aquesta construcció arribava fins lo que es avui el Pont de Pedra.
A la ma esquerra del Riu hi trobem avui l’ Avinguda Sant Francesc. Abans era anomenada la Plaça del Gra. Les tres ultimes voltes edificades d’ aquest carrer no existien. Als baixos del final d’ aquest carrer que es el xamfrà entre Sant Francesc i la Rambla Verdaguer, se situava aquesta casa, mes o menys on avui hi ha una botiga de vestits de núvia. Direm que la casa a que fem esment estaria ubicada entre el final de l’Avinguda St. Francesc i el carrer Albareda. Donava totalment doncs al riu Onyar. El seu propietari era un polític que afirmava que malgrat ser polític, ell era honrat. Aquesta finca tenia aigua corrent. Un gran avenç. Tenia però nomes una aixeta ubicada a la planta baixa i prou. Si es volia aigua a les plantes superiors havia d’ esser a base de galledes.
Gaudia d’ un lloguer del que abans es feien que juntament amb el comerç hi anava inclosa la vivenda. Normalment a la planta baixa hi havia el taller i comerç i a la planta superior la vivenda. A la planta baixa de la mateixa, concretament al rebedor de la casa, hi havia un wàter molt curiós. Era una clàssica comuna amb tap de fusta d’ unes dimensions de mes o menys de un metre per un metre de superfície i que per tant una vegada assentat l’ usuari, tenia que fer les feines pertinents amb la porta oberta ja que les cames no l’hi cabien dins el recinte si la porta es tancava. Aquest lavabo no tenia cap ventilació i la corresponent eliminació del present deixar a la comuna, es portava a terme amb una o dues tombades d’ ansat d’ aigua.
L’ estadant era un camiser i al cantó hi havia un taller d’esclops i un d’ adob de sabates. El que feia adobs de sabates, tenia una feina complementaria i segura. Era l’ encarregat de vestir tots els morts de la ciutat i ens consta que per aquesta feina i per cada difunt cobrava un duro.
No ens hem d’ estranyar que a les cases no hi hagués moltes vegades aigua o serveis higiènics com cal. A moltes cases habitades per diferents famílies hi havia un sol lavabo o water comunitari. D’ aquí be l’antiga definició del mateix : “comuna” A l’ any 1950 la casa va desaparèixer i tot seguit uns anys mes tard, es va allargar l’ avinguda St. Francesc actual, es va canalitzar el riu, es va cobrir amb l’ actual Plaça de Catalunya. Aquesta seria la casa habitada per gent treballadora humil.
Tota una passejada a tres carrers o places de la Ciutat amb el record de tres cases significatives i estadants ben diferents.
