El conferenciant Joan Vives fa referència a la natura de la musica de la que avui parlarem i que és adient donat que s’ escau amb la celebració de Girona Temps de Flors i la ciutat està plena i engalanada d’ excepcionals motius de natura en carrers, patis i edificis. Un goig per el visitant.
Dit això comenta que avui es parlarà d’un gran compositor: Antonio Vivaldi.
L’ obra més coneguda d’ ell i que tots ja tenim en ment son Les Quatre Estacions. Aquesta obra, si be es molt popular, és només la punta del iceberg de l’ obra de Vivaldi ja que la natura està present en tots els seus pentagrames escrits. Direm que Vivaldi es el compositor de la natura.
On es desenvolupa aquesta historia musical? Naturalment a Venècia, una llacuna del mar Adriàtic.
La ciutat juntament amb Gènova i les ciutats de la Lliga Hanseàtica del nord d’ Europa varen viure una gran activitat comercial i financera.
El descobriment d’ Amèrica va provocar el declivi de totes elles ja que els regnes d’ Europa varen traslladar el seu punt de mira cap el nou continent. Els productes ja no eren exclusius d’ aquestes tres potencies sinó que es podien importar del nou continent i per tant els mercats varen trontollar i eliminar aquesta supremacia comercial.
Podem catalogar la Batalla de Lepant com l’últim moment de gloria de Gènova i Venècia que varen lluitar juntament amb Espanya contra els turcs. Parlem de 1571 d. C., segona mitat del segle XVI.
Que va haver de fer concretament Venècia per pal·liar això i sobreviure?. Senzillament va tenir que reinventar-se. Va fer el que en italià s’ anomena Il Risorgimento. Aquest fenomen va durar aproximadament 200 anys fins a la reunificació de Itàlia.
I que va exportar Venècia per sobreviure? Va exportar la bellesa. La bellesa de la ciutat, dels seus edificis, de la cultura, la musica, l’ art, els seus palaus. La Sereníssima va tenir la capacitat sublim 
de fer coses molt boniques en tots el àmbits i especialment durant el segles XVI i XVII. Es va convertir en una ciutat totalment turística, que encara ho es, on en aquella època les nobleses de tota Europa hi anaven a passar vacances de quasi mig any, instal·lant-se als palaus amb les famílies i servents. En definitiva direm que Venècia va estar de moda durant 200 anys.
Avui encara rep diàriament uns 25.000 visitants que arriben amb els creuers.
Dels orígens de la família Vivaldi, se’n sap molt poc. El seu avi Agostino era un forner de Brescia; estava casat amb Margherita, amb qui va tenir diversos fills; un d’ells fou Giovanni Battista, familiarment anomenat Gianbattista, que va néixer al voltant del 1655. Margherita, a la mort del seu espòs, pel 1665, anà a Venècia amb els seus fills i Gianbattista començà a destacar com a violinista. El juny del 1676, als vint anys, va contraure matrimoni amb Camilla Calicchio. Per aquell temps, el pare de Vivaldi figurava inscrit en el gremi dels forners segons algunes fonts i exercia de barber segons d’altres.
Antonio Vivaldi va néixer a Venècia, en aquell temps capital de la República, un 4 de març del 1678 dos anys després de que els pares es casessin. Aquell dia hi hagué un terratrèmol. Com que tenia la salut delicada, van haver de batejar-lo urgentment perquè estava en perill de mort. El seu pare, Giovanni Battista Vivaldi, fou qui inicià a Antonio en la carrera musical i qui més tard el va fer entrar a l’orquestra de la Cappella di San Marco. La seva mare era la filla d’un sastre venecià i va tenir nou fills, dels quals Antonio era el més gran.
Vivaldi va viure a la casa de Venècia durant tota la seva vida amb l’excepció dels anys que va estar a Màntua o quan estava de viatge. Fins i tot durant els anys de la seva preparació per al sacerdoci s’allotjava amb els seus pares en lloc del seminari.
La imatge que emergeix és la d’una família modesta i molt unida, que van aplegar les seves forces per ajudar un fill amb gran talent per a la música que era sol·licitat per nobles i clients de tot Europa. Les conseqüències foren uns ingressos molt significatius per a la família i la creació d’un engranatge artesanal per assegurar que Antonio tingués la màxima llibertat per a compondre.
Antonio Vivaldi va començar els estudis per al sacerdoci el 1693, a l’edat de 15 anys. El seu inusual talent musical ja hauria estat evident en aquell moment, però el sacerdoci li hauria ofert més possibilitats de mobilitat social, provinent, com ho era, d’una família d’orígens humils. No va assistir al seminari principal de l’illa de Murano, sinó que va ser inscrit per rebre l’educació a prop de la casa de la família, en primer lloc a l’església de San Geminiano i més tard a l’església de San Giovanni in Oleo. Aquest fet va permetre a Vivaldi prosseguir la seva formació religiosa com a estudiant extern en deu anys d’aprenentatge.
Va ser ordenat sacerdot el 23 de març de 1703. El desembre del mateix any, va ser contractat com a professor de violí i sacerdot en un orfenat per a nenes, l’Ospedale della Pietà de Venècia. Per tant a elles va transmetre els seus coneixement musicals i els seus coneixements de la musica interpretada amb violí. El seu nivell va assolir tal categoria que per tal de gaudir de la seva musica l’ església era sempre plena i les almoines molt quantioses. Aquestes nenes tocaven des de el cor amb una mampara cega on no se les podia veure, portaven el cap repelat i cobert amb un mocador de color vermell. Moltes varen estar molts d’ anys al cor ja que si sortien i es casaven era norma que no poguessin tocar mai mes el violi o qualsevol altre instrument.
Quan es casaven segur que no ho era per amor, ja que els possibles marits eren persones molt grans de la burgesia, solters o vidus que buscaven noies joves com a parella.
En aquella època, a la ciutat, hi havia 4 institucions d’aquest tipus finançades amb diners de la República, que recollien infants orfes, fills il·legítims o abandonats pels pares.
A l’orfenat, els nois aprenien alguna feina i les noies rebien una bona educació musical. Als 15 anys havien de marxar, i llavors les noies musicalment més avançades esdevenien membres de l’orquestra i el cor de l’Ospedale, que era una formació de gran prestigi.
A causa d’una malaltia respiratòria crònica, probablement asma, al cap d’un any va deixar de dir missa i, a finals del 1706, abandonà el sacerdoci actiu. Vivaldi es va dedicar plenament a la música component fins i tot òpera. Així va conèixer Anna Girò o Giraud, una jove cantant d’òpera que estaria sempre amb ell. Per a ella, va escriure la major part dels primers rols en les seves òperes.
Abans d’Anna, Vivaldi solia anar acompanyat d’altres dones, la qual cosa fa pensar que la decisió de no dir missa podria tenir altres motivacions menys relacionades amb la salut. Li agradaven els plaers, la companyia de les dames i la seva activitat empresarial el va portar a viatjar per molts països i a desenvolupar una intensa carrera musical i social.
La major part dels seus concerts, canates i música sacra va ser composta per a l’orquestra i el cor de l’ Ospedale. En algunes transcripcions modernes de les seves obres, poden llegir-se encara els noms de les joves a qui dedicava l’obra corresponent. Per aquestes composicions, rebia els pagaments corresponents i als documents de la institució es detallen pagaments per 140 concerts, entre 1723 i 1729. Vivaldi, un virtuós del violí, podia cobrar per les seves obres perquè era un compositor reconegut. L’any 1711, a partir de la publicació a Amsterdam dels seus concerts L’Estro Armonico (op. 3), la seva fama s’escampà per tot Europa.
D’altra banda, la seva activitat empresarial en l’àmbit de l’òpera era lucrativa, ja que es desenvolupava en el que era el principal entreteniment musical de l’època. Això té més transcendència si pensem que Venècia era un dels centres on es va desenvolupar aquest gènere artístic i on existien diferents teatres que competien entre si per atraure el nombrós públic.
Cap al 1717 0 1718, van oferir a Vivaldi un altre càrrec de prestigi: ser mestre de capella a la cort del governador de Màntua, el príncep Felip de Hessen-Darmstadt. I l’any 1722, la fama de Vivaldi, especialment com a compositor d’un nou estil d’òpera, el va portar a Roma convidat pel papa Benet XIII.
Una característica de Vivaldi era que si s’ enfadava la seva musica era trencadora i rapida, en canvi si estava relaxat era suau i lenta. Podia passar d’un camp a l’ altre sense problema i així moltes de 
les seves composicions tenen aquesta característica. La seva imaginació amb els sons de la natura fou excepcional i fou traslladada escrita al pentagrama i d’ allà a les notes musicals interpretades per els diferents instruments. Una de les seves inspiracions ho fou també el silenci. Cal recordar que a Venècia no es podia circular amb carruatges i que l’ únic mitja de transport ho eren les barques i les góndoles. Aquest silencia sura en la seva musica on podem escoltar la veu de les ones de la maresme.
El conferenciant fa un esplèndid regal a l’ auditori amb diferents passatges sonores de les diferents obres de l’ autor i compositor avui exposat, repertori que es llargament aplaudit per la seva qualitat i bellesa com no podia ser d’ altre manera. Un plaer sentir les ones del mar, el cant d’ un rossinyol, una tempesta, la pluja, un canari i un munt de sons de la natura dins de les seves excepcionals composicions.
Com en tants i tants casos d’altres artistes, tots els èxits que acompanyaren en vida Vivaldi no evitaren que morís ben pobre. Els enemics de Vivaldi pressionaren el cardenal de Ferrara perquè prohibís, per immoral, la temporada d’òpera que aquest havia de realitzar. Aquest fet va fer decidir Vivaldi a marxar cap a Viena, on regnava Carles VI, per aconseguir el lloc de compositor de la cort.
Malauradament, Vivaldi arribà en el pitjor moment. Carles VI va morir; la seva filla, la nova reina, va haver de fugir i els hongaresos s’havien aixecat en armes. Estaven en guerra i amb aquest panorama Vivaldi quedà sense protecció i va haver d’anar malvenent manuscrits fins a la seva mort. Va morir a casa de la vídua d’un fabricant de selles el 27 o 28 de juliol de 1741 i va ser enterrat el dia 28 de juliol en una fossa comuna. Amb la seva mort, la seva música restaria oblidada fins a la seva redescoberta, ja avançat el segle XX.
Malgrat tot, el so de Venècia es Vivaldi.
Joan Vives Bellalta – Professor d’ Historia de la Música, flautista de bec i divulgador musical.
