El conferenciant Josep Mª Fonalleras manifesta que està content i satisfet però a la vegada preocupat, davant del quòrum que emplena completament l’ Aula Magna.
Comenta que, dels clàssics podem explicar coses i que les mateixes provenen en un principi de dos llengües com son el grec i el llatí ja que el classicisme primitiu neix a Grècia i a Roma.
Ambdues llengües ens donen una estructura mental per estudiar i seguir estudiant, i no per l’ estudi únicament sinó per damunt de tot per aprendre a viure i entendre el mon. L’important del seu estudi es el saber obtenir, de lo escrit pels clàssics, les pautes, els coneixements i les concepcions per saber valorar el mon.
Aquesta corrent que s’ inicia a la Grècia antiga i camina per Roma fins al segle IX, es desenvolupa tot seguit permanentment als llibres, al cinema al teatre i a moltes manifestacions culturals. Com deia Borges, “tot el que s’escriu forma part d’ un magma universal”. Sembla ser que tenim trenta cinc situacions diferents que es presenten i es van repetint en qualsevol obra de teatre, literatura, cinema o en qualsevol manifestació del cada dia.
Hi ha uns lligams que l’ historia del mon ens proporciona i que tenen a veure amb els clàssics.
En el seu magnífic llibre “ Perquè llegir els clàssics “, Italo Calvino avança la seva tesi personal proposant algunes definicions del que constitueix un clàssic, entre les quals, la més coneguda i citada sosté que, els clàssics són aquells llibres dels quals se sent a dir sempre que “els estic o estem rellegint…” i mai “els estic o estem llegint…” El llibre d’Italo Calvino és un recull d’assajos i articles sobre lectures que ell considerava «els seus clàssics», obres de gran rellevància que van ser cabdals a la seva vida.
De la mà d’ aquest autor rellegim amb ulls nous l’Odissea, el Tirant lo Blanc, l ‘Orlando o Càndid i altres autors com Henry James, Borges o Flaubert amb el convenciment que un clàssic és aquell que no et pot ser indiferent i que et serveix per definir-te a tu mateix en relació i potser en contrast amb ell.
Tenim la necessitat de recordar les faules, sentencies i afirmacions que encara avui, al cap de dos
mil tres cents anys prevalen. Aquesta influencia dels clàssics s’ imposa en el nostre cada dia i avui hi son presents. Es el magma abans comentat. En la seva lectura hi trobem cada vegada un nou descobriment… Presents en la nostra quotidianitat, ens ofereixen el plaer de conèixer el mon d’ abans i del present, els fets ocorreguts, les disputes , els amors, les guerres i els esdeveniments culturals, son un referent a tenir en compte.
L’Eneida és un poema èpic escrit per l’autor romà Virgili el segle I abans de Crist per explicar la història d’Enees, un heroi que fuig de Troia i acaba sent el fundador mític de Lavinium. És una de les obres més famoses de la literatura llatina i el seu inici (“Arma virumque cano“, “canto les armes i un home”) és una de les frases cèlebres de la història de la literatura.
La influència d’ Homer és evident en la seva composició i estil. Homer, és el suposat autor de les obres literàries més antigues conegudes a Europa: els poemes orals la Ilíada i l Odissea. També se li atribueixen un seguit d’obres menors que són conegudes com els Himnes menors. Avui, els himnes es consideren obres posteriors, però molts continuen considerant Homer com l’autor o compilador de les epopeies..
De Virgili i de Homer passem a Racine i ens traslladem al S XVII. Jean Racine, va ser un dramaturg francès. Entre altres obres va escriure Fedra (1677) que es basa en el mite clàssic grec i concretament inspirada en la tragèdia llatina del mateix nom escrita per Sèneca. Veiem doncs com els clàssics inspiren sempre la posada en escena les passions humanes. Els herois racinians són éssers privats de la gràcia divina i condemnats des del començament de l’obra. Cap teatre no és, doncs, menys heroic que el de Racine, amb una estructura que suposa una visió moral de la finalitat del teatre. L’art de Racine és d’una gran perfecció. La musicalitat dels versos, la tensió i força dels diàlegs, el caràcter humà dels personatges i, per damunt de tot, un ajustat equilibri classicista en són alguns dels trets més característics.
En l’argument de la tragèdia no cal que hi hagi sang o mort. Hi ha altres elements que també es cataloguen com a tragèdia. Es pot representar la vida de cada dia amb el tarannà problemàtic que afecta a les persones, a una família o a una societat sencera i el seu argument pot ser tràgic. En definitiva no cal que passin nomes coses, sinó que aquestes coses siguin versemblants.
Els clàssics no son nomes poesia, cal que el seu relat ens informi, en agradi, que ens ensenyi i a la vegada ens impacti. Un relat fabulós es el que ens explica quan el rei de Troia es presenta a Aquil·les per anar a buscar el seu fill mort i destrossat, i li demana per pietat poder-lo enterrar dins
dels 12 dies que els deus llavors determinen com a termini. Aquil·les també pensa en els seus morts i el rei de Troia aconsegueix una treva de la guerra de 13 dies, els prescrits per les deïtats i un més. Es un signe de pietat i solidaritat suprema davant la tragèdia.
Si fem un recompte de les 50 o 60 guerres acorregudes al mon des de el seu principi fins al segle XXI, veurem que el relats de les mateixes tenen els mateixos continguts que els de les obres dels clàssics. Els seus components son sempre similars; adaptats a l’ època en que va produir-se el fet, però quasi iguals.
Si llegim els clàssics, veurem que son el soroll de fons del que avui esta passant al mon. El magma comentat abans esta present.
La seva lectura ens ajuda a evadir-nos dins el mon en que vivim.
Un exemple el tenim en Sòcrates, qui, desprès de prendre la cicuta va voler aprendre a tocar la flauta, i a la pregunta de que perquè tocava la flauta en aquell moment, la seva resposta va ser que volia aprendre-la a tocar abans de morir.
Qualsevol interpretació que es faci d’un text clàssic serà matisada, corregida o fins i tot anul·lada per la següent. La multiplicitat de lectures temporals i espacials que es poden fer d’un llibre que mai no ho acabarà de dir tot –el significat del qual s’anirà reconfigurant constantment– és tan variada que cap discurs crític podrà esgotar-les. De vegades hi descobrim alguna cosa que no sabíem que aquell text havia sigut el primer de dir-ho. Ni l’estil ni l’autoritat de les obres serien tan importants com la capacitat dels clàssics per configurar i encloure tot un univers
Si ens ve de gust, dels clàssics n’ aprendrem sempre alguna cosa. Ni que sigui per saber-la abans de morir.
Josep Maria Fonolleras Codony es escriptor i llicenciat en Filologia Catalana.
