Rafel Nadal va començar a parlar per dir que felicitava a la gent que omplia l’ auditori. Veient l’Aula Magna de la Casa de Cultura totalment plena i amb gent dreta, fa esment de la seva satisfacció al veure que per part de la gent gran existeix aquesta devoció per el coneixement. No es només a l’ escola primària, a la secundaria, al batxiller o a la universitat on es veu aquestes ganes de aprenentatge, sinó que, es un goig veure avui gent que ja ha passat totes aquestes etapes, que encara te ganes i vol aprendre mes coses. Això ens mostra i demostra el tarannà i la classe de societat del nostre país. Una societat culta i amb inquietud continuada de perfeccionament.
El 2013 Catalunya en general va sofrir una de les nevades mes fortes des de feia molts anys. Si bé això no seria noticia a muntanya, al Pirineu, al Puigmal o al Canigó, a Barcelona ciutat i al voltants si ho és ja que habitualment no hi neva. El meu net que llavors tenia uns set anys va trucar-me per telèfon per explicar-me que havia nevat i em deia, avi la neu es blanca, la neu es freda, la neu es molla, la neu es gelada i així m’ho relatava contínuament. Una vegada vàrem penjar el telèfon, va tornar a trucar i em va dir ¡¡ avi, i a darrera també ha nevat ¡¡. Amb aquest senzill relat d’ un fet meteorològic explicat per un nen al seu avi o avia, podríem començar a escriure quelcom.
La generació de gent que avui tenim 60 o mes anys fou una generació que va viure una joventut especial. La família era la cèl·lula viva de la societat. S’ havia de seguir el ritme que el patriarca o la matriarca de la mateixa marcaven i la gent que, en el bon sentit de la paraula, no seguien aquesta doctrina imposada dins de la família i per els membres de la mateixa, si be eren bones persones, no eren ben vistos i s’ els anomenava llavors “progres”. Jo vaig ser un d’ells.
La societat ha canviat un munt i les velles formes també. Ara seria quasi impossible que ens adaptéssim a aquells estils de vida. La forma de vida ha canviat i amb això les persones hem hagut d’ajustar-nos a aquests canvis, moltes vegades a una velocitat impensable, per no quedar atrapats en el passat. Tornant a la doctrina familiar, estem d’ acord que els pares tenen que ser un referent per els fills, però no nomes ells sinó el amics i companys, i per extensió d’aquets últims, els habitants del poble on vivim, els de la ciutat o del país.
En aquest recorregut de la infantesa fins avui, tots hem viscut un munt d’ experiències. Les pròpies de la nostra vida, les de la nostra família i les d’altres persones properes o més llunyanes, siguin amics o coneguts. D’aquestes vivències, agrupades i ordenades generalment segons la seva cronologia, ben explicades i plasmades al paper en pot néixer un llibre, una novel·la, que seria el deixar palès tots els records.
Ni cal dir que el tió de les festes nadalenques es un clàssic de la nostra terra. A casa meva el tió és una escorça de suro gran i ferma, molt adient perquè si poden amagar els regals a dintre. Una vigília 
de Nadal cap al tard, preparats per fer cagar el tió, es va presentar un meu net a casa amb un altre tió però aquest era molt i molt petit, quasi una miniatura. Jo l’hi vaig dir, ¿on vas amb aquest tió tant petit ? , el de casa es molt mes gros i caga mes bé. La seva resposta va ser, sí avi sí, el teu és mes gros però sempre caga llibres i potser aquest cagarà alguna altra cosa. Un altre motiu, en aquest cas nadalenc, per iniciar una nova historia mitjançant una vivència sortida d’un menut.
Les illes de la mediterrània son fantàstiques, sobre tot les gregues. Quan navegues per el mar i veus un núvol penjat dalt del cel, generalment vol dir que sota hi ha una illa, i a copia d’ anar navegant de l’ horitzó va sorgint la mateixa.
A les illes del Egeu, al setembre, quan hi arribes amb el ferri, solen baixar unes set o vuit persones, però en pugen unes 80 o 100 i el mes curiós es que quasi totes son joves. Els vells es queden a l’ illa i els joves marxen a treballar i no tornaran fins l’ any vinent. Aquesta migració, el comiat, i sobre tot les llàgrimes i la solitud dels vells, que no saben si tornaran a veure mai mes a aquell fill o net, trenca qualsevol cor. Un nou motiu per plasmar per escrit: els colors blancs de la terra grega, i el blau turquesa del seu mar, una nova historia, la d’ aquesta tristor que queda dins d’aquelles cases, totes elles pintades sempre blanques i amb les finestres i porticons blaus, fent joc amb el seu paisatge de la mar i la terra.
Moltes d’ aquestes illes tenen una minsa població de uns 2000 habitants si hi arriben, i moltes cases estan aïllades i penjades als penya-segats rocosos, on nomes si pot arribar a peu o amb un animal de tir.
En un viatge entre la península i una illa, d’ una d’ aquestes cases penjades, i navegant tota vora del penya-segat vaig veure un raigs de llum que sortia d’ una finestra i es dirigia cap a nosaltres. Era de 
dia i amb un sol esplèndid. Des del vaixell, uns nens amb un mirall feien també aquesta rateta cap a la casa. Eren els nets que saludaven als avis per acomiadar-se, desprès d’haver passat l’estiu amb ells i sabent que passaria segurament molt de temps fins que no es retrobessin de nou. Una historia de tendresa i amor per explicar. Les illes gregues son una meravella geogràfica i un goig el caràcter hospitalari i senzill de la seva gent, ben segur conseqüència de la seva solitud. Podríem viatjar durant molt de temps per aquest mar grec i no acabaríem mai de veure-les totes. Grècia, hem de recordar que te unes sis mil illes de les que 227, estan poblades.
La fil·loxera, no solament va arruïnar les vinyes del nostre país fa molts anys. Aquest important paràsit es va estendre a Europa a partir de la meitat del segle XIX. Actualment es troba en tots els països vitícoles del món. En poc temps provoca danys greus a les rels i com a conseqüència la mort de la planta atacada, exceptuant la d’algunes espècies de vinya molt concretes provinents de Califòrnia. Conseqüència d’això, la industria del suro al nostre país, o sigui els fabricants de taps per el vi i el cava s’ en va anar en orris. Si no hi ha producció de vi i no s’omplen ampolles, llavors no hi ha res per tapar i per tant no es necessiten taps. La meva família als primers anys del segle XIX varen haver d’ emigrar cap a França per aquest motiu, i varen anar a buscar feina a la que llavors i encara ara és la capital del xampany, la ciutat de Reims.
Reims és un municipi francés, de uns 200.000 habitants situat al departament del Marne i a la regió del Gran Est.
Va ser la capital de la tribu gal·la dels Rems, de on potser ve el seu nom: Rems – Reims.
Al final del segle cinquè, el bisbe Sant Remig, hi va batejar el rei franc Clotàveu I. Des de llavors, Reims va ser la ciutat on tradicionalment es coronaven els reis de França, naturalment a la seva Catedral, un dels grans edificis gòtics de França i del mon. Destruïda durant la Primera Guerra Mundial i reconstruïda posteriorment, també va ser ocupada per l’exèrcit alemany durant la Segona Guerra Mundial.
El cementiri militar Saint Etienne a Arnès de Reims, amb una superfície de mes de quatre hectàrees, te més de 1200 tombes a terra de soldats alemanys morts a la I Guerra Mundial. A cada tomba i ha una creu i estan arrenglerades, però mirant les fileres em va cridar l’atenció unes tombes en que la creu era diferent. Al acostar-m’hi vaig observar que no eren creus sinó estrelles de David. Eren de soldats alemanys jueus que varen donar la vida per la seva pàtria, Alemanya. ¿Com podem explicar a aquest soldats que varen donar l’ únic i lo més apreciat de tot com fou la vida, que trenta anys mes tard, aquesta seva pàtria portaria a terme la persecució i l’ holocaust mes gran de la historia contra el seu poble per el fet de ser jueus ?
Del sud de Sicília i les seves illes podem explicar mil i una histories. Una d’ elles seria la maledicció dels Palmisano on de 22 membres d’una familia, en un poble de practicament 42 habitants al cementiri hi havia 21 ninxols de la mateixa i tot homes. Quedava nomes un membre que, a la seva vegada, tambè va morir a la guerra més tard. La seva dona, embarassada, si el nadó era un nen, estava disposada a donar-lo o canviar-lo amb el nadó d’ una seva cosina germana si aquesta tenia una nena, a fi de que el nen canvies de cognom i no hagues de patir aquesta maledicció.
Una altra es la d’ aquell avi que el seu net era fora treballant, concretament a Australia, i estava preocupat perque no sabia ni entenia el perquè el net no podia agafar el cotxe i anar-lo a veure. Als forasters que arribaven a l’ illa el hi preguntava sempre si havien vingut amb cotxe.
Cal tenir en compte que els que varen patir i morir a la Primera Guerra Mondial, la majoria dels quals eren joves, si tenien fills, aquets fills en esclatar la Segona Guerra Mondial tindrien uns trenta anys o menys, i ben segur que varen ser tambè víctimes del segon conflicte. Les families i per tant la prolongació de la societat va quedar desmembrada.
Una molt amena e interesant exposició de com pot ser el neixement de una novela i /o un llibre es la que el conferenciant ens va fer, demostrant que, en definitiva, son les vivencies, els viatges, el fets, el records i les experiencies o la mateixa propia gent la que pot esser l’ actor o actors de qualsevol historia, que plasmada tot seguit al paper mes tard el lector pot gaudir-la.
Rafel Nadal i Farreras és periodista i escriptor català. Actualment escriu a La Vanguardia i col·labora habitualment a RAC1, TV3 i 8TV. Ha estat director d’El Periódico de Catalunya de maig del 2006 a febrer del 2010, període durant el qual, el diari va rebre molts premis.
