Assumpta Montellà va impartir la seva conferència fent un repàs del periple de diversos intelectuals catalans que van haver d’exiliar-se al acabar la guerra civil espanyola.
La primera menció de Cathalonia és de 1114. Catalania, Catalanicus i Catalaniensis s’usen en el Liber Maiolichinus poema escrit en baix llatí molt pocs anys més tard. És important d’observar que totes aquestes mencions de primera hora són en escrits d’italians i es relacionen amb l’expedició aliada que emprengueren el Comte de Barcelona i la República de Pisa contra els pirates moros de les Balears. Des de mitjans del S. XII l’ús d’aquestes paraules es generalitza en els països cristians, mentre que no arribà mai a estendre’s als moros (que anomenaven “francs” als habitants de Catalunya). Vet aquí l’únic fet que sabem amb tota seguretat.
Catalunya ha estat sempre un país obert, un país de pas, un poble d’ acollida d’ altres cultures i persones. Ni que dir que el català ha rebut les influencies dels fenicis, grecs, romans, europeus i molts altres pobles i ha sabut però perseverar la seva identitat i la llengua materna.Que la llengua catalana ha estat perseguida, no es cap noticia. Els anys posteriors de la guerra civil espanyola i pràcticament fins l’ any 1975 en que va morir Franco, va està prohibida i castigada la seva parla.
Nomes prevalia el castellà com a llengua i a les escoles naturalment s’ ensenyava amb aquest idioma, única i exclusivament.
Podem doncs dir i afirmar que el nostre idioma va sofrir un verdader genocidi cultural amb tots els sentits.
Tota la gent que en aquella època defensava públicament la cultura catalana, amb el nou regim dictatorial tenia només dues opcions: o l’ exili o amagar-se.
JOAN OLIVER SALLARES, pseudònim Pere Quart, fou un d’ ells
El gener del 1939, quan l’ocupació de Barcelona per part de l’exèrcit colpista era imminent, molts escriptors van haver de fugir per salvar la vida. S’escapaven no tan sols pel que significaven culturalment, sinó també perquè molts d’ells s’havien implicat directament amb el govern de la Generalitat de Catalunya.
Joan Oliver, juntament amb Josep Pous i Pagès, Carles Riba, Francesc Trabal, Mercè Rodoreda, Anna Murià i Armand Obiols s’havien involucrat amb la Institució de les Lletres Catalanes.
Altres, com Pere Calders, Avel·lí Artís-Gener (Tísner), Lluís Ferran de Pol, Vicenç Riera Llorca o Joan Sales, havien lluitat directament a les files republicanes.
Aquell hivern, que va ser especialment cru, els escriptors catalans, com milers d’exiliats, es van escapar com van poder fins a arribar a la frontera francesa. Al principi es van establir al sud del país veí i, més tard, van poder refugiar-se en un centre d’acollida privilegiat: un castell de la població de Roissy-en-Brie, propera a París.
Havien deixat enrere una guerra, però ben aviat en va començar una altra. El setembre del 1939 esclatava la Segona Guerra Mundial i el juny del 1940 els alemanys ocupaven París. Es va traslladar a Saint-Cyr-sur-Morin. Posteriorment s’embarcà al vaixell Florida amb altres refugiat amb direcció a Buenos Aires i s’establí definitivament a Santiago de Xile, on va fundar –amb Xavier Benguerel– l’editorial El Pi de les Tres Branques i on hi va viure vuit anys. Durant l’exili, va continuar la seva tasca d’intel·lectual compromès amb el seu temps i amb el seu país.
Va col·laborar amb la revista Catalunya (editada a Buenos Aires) i va dirigir Germanor (editada a Xile), combinant-ho amb altres oficis efímers.
CARLES RIBA i BRACONS fou un altre exiliat.
El 1916 es va casar amb la poeta Clementina Arderiu, a qui havia conegut en uns Jocs Florals. Riba volia guanyar-se la vida en el món de les lletres i ho va aconseguir gràcies al context del moment.
Compromès amb el catalanisme i amb la II República Espanyola, es va veure obligat a exiliar-se a Montpeller (França) després de la victòria franquista que va acabar amb el govern legítim republicà el 1939.
A la localitat de Roissy-en-Brie, va compondre un dels seus llibres més reconeguts, Les elegies de Bierville. Tant des de França com després d’haver tornat a Espanya el 1943, va continuar treballant en traduccions d’autors clàssics per a la Fundació Bernat Metge, organisme que va arribar a dirigir després de veure’s obligat a allunyar-se de la vida pública a causa de les purgues a la Universitat.
Hem mencionat abans a XAXIER BERENGUEL i LLOBET que juntament amb en JOAN OLIVER varen trobar-se a Xile. amb qui mantindrà una llarga relació epistolar i una relació d’amistat que s’acabarà refredant anys després per divergències ideològiques i d’altres tipus.
AGUSTÍ BARTRA I LLEONART, participà en la Guerra Civil Espanyola en el bàndol republicà i s’exilià a la primeria de 1939: passà per diversos camps de refugiats (Sant Cebrià, Argelers i Agde) abans d’arribar a Roissy-en-Brie (París), on conegué l’escriptora Anna Murià, també exiliada, amb qui es casaria i amb qui tindria dos fills.
L’any 1940 embarcaren cap a la República Dominicana i després se n’anaren a Cuba i a Mèxic, on van fixar el seu domicili i on fundà la revista Lletres (1944-1947). Així mateix, féu llargues estades als Estats Units d’Amèrica, especialment entre 1949-1950, 1960 i 1963, on fou nomenat l’any 1969 catedràtic de poesia hispanoamericana a la Universitat de Maryland.
Bartra traduí poesia estatunidenca al català. L’any 1970 retornà a Catalunya i s’instal·là a la ciutat de Terrassa, on morí el 8 de juliol de 1982.
El 1973 fou guardonat amb el Premi Carles Riba de poesia per la seva obra Els himnes, i l’any 1981 amb la Creu de Sant Jordi concedida per la Generalitat de Catalunya. El 30 de febrer de 1981 li lliuraren el títol de Fill adoptiu de la ciutat de Terrassa. El 1982 fou guardonat amb el Premi de la Crítica de poesia catalana per la seva obra Haikús d’Arinsal.
JOAN SALES I VALLÈS Com a editor, va fundar amb Xavier Benguerel el Club Editor, que va publicar La plaça del Diamant de Mercè Rodoreda i Bearn o La sala de les nines de Llorenç Villalonga, entre altres obres emblemàtiques. Fou promotor de la revista Quaderns de l’exili.
Se li va concedir la Creu de Sant Jordi el 1982. Es seva la següent afirmació :
Des de fa 500 anys els catalans hem estat uns imbecils. ¿ Es tracte, doncs, de deixar de ser catalans ? No, es tracte de deixar de ser imbecils
Aquesta pinzellada a aquets homes cultes i catalans, de l’època de la post guerra civil ens dona un retrat de la persecució de la llengua.
MERCÈ RODOREDA I GURGUÍ va ser una altra dels intel·lectuals catalans que seguí el camí de l’exili com tots els que hem esmentat fins ara i compartí sostre amb tots els altres a Roissy-en-Brie. Ella es va refugiar a diverses localitats franceses, fugint sempre de l’avenç de les tropes nazis quan ja havia esclatat la segona guerra mundial. Separada feia temps del seu marit, va tenir algunes relacions amoroses esporàdiques i finalment s’aparellà amb Armand Obiols amb qui va compartir sostre en el seu periple francès i la seva estada a Ginebra . Va escriure molt però es molt coneguda pel llibre que l’any 1962 fou publicat amb el nom de La plaça del Diamant. També es molt reconeguda la novel·la titulada Mirall trencat, convertida en una de les obres més reeixides de l’autora. El 1980 se li atorgà, per la seva trajectòria literària en llengua catalana, el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.
POMPEU FABRA I POCH travessà la frontera franco-espanyola el 31 de gener de 1939, cinc dies després que entressin les tropes del general Franco a Barcelona. Després va patir un llarg pelegrinatge amb estades a París, Montpeller, Perpinyà i, finalment, Prada de Conflent, on va morir.
El 1891 l’editorial de L’Avenç li va publicar la gramàtica Ensayo de gramática de catalán moderno, en què, per primera vegada amb metodologia científica, es descriu la llengua parlada amb una acurada transcripció fonètica. Juntament amb Joaquim Casas Carbó i Jaume Massó i Torrents Fabra va emprendre la segona campanya lingüística de la revista L’Avenç,[4] campanyes que van ser els primers intents científics de sistematització de la llengua, intents que van provocar arborades polèmiques i van que constituir l’esbós de la futura normativització.
Pau CASALS I DEFILLÓ
Ambaixador al mon amb la cultura catalana mitjançant un idioma universal, la música, fou també un del perseguits. Va defensar però el país i la llengua davant de l’ Assemblea General de les Nacions Unides a Nova York el 24 d’ octubre 1971 amb el següent discurs:
Deixeu-me que us digui una cosa… jo sóc català. Catalunya és avui una regió d’Espanya, però què ha estat Catalunya? Catalunya ha estat la nació més gran del món. Jo us n’explicaré el per què. Catalunya va tenir el primer Parlament, molt abans que Anglaterra. Catalunya va tenir les primeres Nacions Unides: al segle XI totes les autoritats de Catalunya es van reunir en una ciutat de França —aleshores Catalunya— per a parlar de pau, al segle XI… pau al món i contra les guerres, la inhumanitat de les guerres…. això és Catalunya.
Ni que dir que altres personatges com l’ Avel·lí Tisner, en Pere Calders, la Lola Anglada, entre molts altres més que no anomenem perquè la llista seria inacabable, foren perseguits i censurats per la seva parla. Lamentable, ja que això sembla avui que encara no ha acabat.
