El conferenciant Francesc Bailón va venir de nou a l’Aula per parlar-nos dels inuit , dits també èsquims (o èsquimos), terme provinent de la llengua dels indis crees eskimo (“que menja peix cru”) i indegudament “esquimals”, de resultes d’una interferència absurda, són un grup humà de l’Àrtic que habita les tundres del nord del Canadà, Alaska i Groenlàndia. 
Tenen una vida nòmada, seguint sovint les migracions dels animals que ells cacen, els caribús, óssos, balenes i foques. D’aquests i d’altres animals, n’aprofiten totes les parts possibles per a menjar, vestir-se, construir habitatges, eines per caçar…
Actualment, però, a causa del fort procés d’aculturació, s’està produint un deteriorament de les seves formes de vida originàries.
Kulusuk es un dels municipis del país, amb 310 habitants. La seva província te una població total de unes 3.000 ànimes, i es tan gran amb extensió com Catalunya.
La seva població son els inuit. Ells com a ètnia i país tenen la seva cultura i lleis. Per exemple l’ aspecte d’ una dona amb el monyo alt vol dir que és fèrtil. Els seus conflictes es resolen amb poemes i cançons. La violència física no existeix entre ells, és en tot cas una violència lingüística. 
Els nens i nenes, així com neixen els posen durant moltes hores al dia, damunt d’ un congelador perquè tinguin i absorbeixin el fred del mateix.
Quan son mes grans – 1 any o 1 ½ – es normal trobar un nen dins la nevera suportant el fred de la mateixa. Es fa per anar acostumant el seu cos al fred exterior que por ser del voltant dels 20º a 50º C sota cero i que de més grans hauran de suportar.
Un nen d’ un any ja condueix trineus. Aquest poble es caçador i pescador. Una de les seves mes grans qualitats es el camuflatge que fan del seu cos. Per anar a caçar fan us només d`un mono tot blanc com si fossin pintors, i una vegada ajaguts a terra s’ els confon amb la neu o el glaç.
Les seves cases poden ser iglús si estan fora de cacera o pesca, o cases de fusta quan estan a la seva llar. 
El WC és convencional com els nostres, amb una diferencia curiosa: les defecacions tots les fan dins del WC però dins d’ una bossa de plàstic, i un darrera l’ altre. A menys 30 graus l’ aigua queda glaçada i no poden tirar de la cadena com nosaltres.
L’últim a fer les seves necessitats físiques treu la bossa, camina 4 kms. lluny de la casa i crema aquell contingut ja que si el deixes tal i com és, pels ossos seria senyal de localització del poble i de menjar (carn humana o de gossos).
Respecte de les rentadores per la roba van a torns i la centrifugadora per assecar, lo mateix. Cal fer tanda. La roba a fora quedaria glaçada i trencada per acció del gel.
El seu treball es sempre en equip ja que si no fos així no podrien sobreviure.
Els caçadors saben quan se`n van de casa però no saben mai quan tornaran. Una caiguda dins l’aigua a 35º C sota cero exteriors, vol dir la mort per hipotèrmia amb 45 segons.
Perdre els gossos, mort segura i sens dubte. És, juntament amb el trineu, la cosa mes apreciada que tenen. És la seguretat de sobreviure en aquell desert blanc.
La pesca o la caça es la feina que mana fer ja que, no es pot cultivar res de res, però és possible que els perills, la mala sort o el temps no els permeti tornar mai més, poden morir. Ho saben, ho tenen assumit, i les seves esposes també.
Les dones treballen dins i fora de la casa, ajudant també a l’ home amb tasques més senzilles o menys perilloses.
Aquest poble quan està a l’ església s’ encomana a Deu, però a la pesca i la cacera, no ho fa als esperits. Cada poble te un xaman o bruixot i aquest és una autoritat en aquest aspecte.
Que podria passar si a una família de inuits els traslladessin a un dels llocs que tenen el clima mes bo del mon segons varis estudis fets sobre aquest tema?
Amb aquesta qüestió oberta, es varen escollir dues famílies, amb nens i nenes i varen ser traslladats durant uns 10 dies a l’ illa de Gran Canaria.
Tenint en compte aquestes dades per la seva salut, i amb els corresponents passaports, ja que mai n’ havien tingut cap membre de les dues famílies, es varen traslladar a Canàries.
Ells mai havien pujat en un avió. Varen volar varies vegades i amb diferents avions, cosa totalment nova i excepcional. 
Quedaren atònits de la quantitat de gent que varen veure. Ells vivien pràcticament sempre en soledat. Varen voler saber que era banyar-se dins el mar. A casa seva és la mort assegurada, com hem ja explicat.
Varen quedar esparverats de veure els guèisers i la potencia de l’ aigua amb el foc. No havien vist mai una muntanya. Allà varen veure el Teide. Varen aprendre a pescar amb canya, a intentar jugar al golf i varen pujar amb camell. Varen anar de compres a un supermercat i a uns grans magatzems i varen quedar parats de la quantitat de coses que podien comprar.
En un restaurant de buffet lliure, deixant-los fer al seu aire, varen començar per les postres, que les varen acabar i desprès varen anar per els altres plats. Tot era naturalment nou i bo per ells.
Una de les experiències mes gratificants per ells va ser poder enterrar-se a la sorra de la platja.
Cada família va estar a dues illes diferents i per la tornada els seus records varen esser tan simples com el agafar sorra, pedres, curculles i petxines de la platja.
Varen tornar a casa meravellats de per vida així com agraïts per la iniciativa de portar-los a conèixer coses noves del món.
Francesc Bailón i Trueba és llicenciat en Antropologia Cultural, professor i conferenciant de temes relacionats amb el poble inuit, guia cultural de viatges a l’Àrtic i col·laborador de la revista National Geographic Espanya.
