Mª Lluïsa Faxedas ens va preguntar si seriem capaços de dir-li tres noms de dones artistes, i realment resulta difícil. La següent qüestió va ser preguntar-se per què no hi ha hagut grans dones artistes. L’explicació més adient sembla que seria perquè no es van donar les circumstàncies adequades. No estava previst que la dona podés dedicar-se a l’art, la literatura, les matemàtiques… Res l’ajudava a desenvolupar-se ni tenia possibilitats d’adquirir coneixements més enllà dels estrictament imprescindibles i, a vegades, ni aquests. Sempre era al membre masculí de la família a qui es donava la possibilitat d’estudiar. Per tant si hi ha poques dones que practiquin l’art és més difícil que surtin grans artistes.
Als segles XVIII i XIX van sorgir escoles d’art on ja admetien dones (Escola d’Art d’Abel de Pujol, a París) però a elles els hi estava vedat pintar nus per problemes de moralitat. Tot i aquest avenç, la dona com a creadora sempre va ser molt menys reconeguda que l’home. En canvi, moltes dones van ser grans mecenes de l’art, i ens va posar com a exemple que el MOMA de New York va ser fundat per tres dones.
Ent
rant ja en el tema de dones artistes ens va parlar de la monja Ende que al voltant de l‘any 975 va ser la responsable d’ il.lustrar el Beatus de Girona ajudada per un tal Emeterius de qui se suposa que era monjo. Es un dels exemples més antics que es coneix.
El Tapis de La Creació, del segle XI i també anònim, al ser en realitat un brodat també ens permet pensar que pot ser obra de dones, però no se sap segur.
Dels vols del s. XV es coneix un relleu de molt bona qualitat titulat “Josep i la dona de Putifar” de Properzia de Rossi.
Entre 1
532-1623 es coneix l’existència de Sofonisba Anguissola, molt reconeguda al seu moment. Va ser alumna informal de Miguel Angel i pintora de la cort de Felip II. Més o menys als mateixos anys es coneix l’existència de Marietta Robusti, filla de Tintoretto i que va treballar només pel seu pare, pel que la seva obra queda sempre a l’ombra d’ell.
Entre 1593-1653 trobem a Artemisia Gentileschi que va estudiar art amb el seu pare però que després se l’ha considerat seguidora de Caravaggio. Molt reconeguda en el seu temps. Ja es parla d’ella a tots els llibres d’Història de l’Art. Ens parlà també de Judith Leyster (1609-1660), holandesa, i d`Elisabeth Vigée-Lebrun (1755-1842), i Constance Charpentier (1767-1849), franceses.
Al segle XIX destaquen Rosa Bonheur, pintora animalista a qui se li va concedir la Legió d’Honor pel seu treball, Berthe Morisot, pintora impressionista, i Mary Cassat. A excepció de la primera, totes elles pintaven escenes molt domèstiques. També recordà Camille Claudell, esculptora de molta qualitat.
La primera pintora abstracte va ser Sonia Delaunay. I també Sophie Taeuber que brodava dissenys abstractes. Més endavant van destacar Marlow Moss, Georgia O’Keefe i la ja molt més coneguda pintora mexicana Frida Kahlo.
A casa nostra va destacar Angeles Santos Torroella,nascuda a Portbou, que després d’una època brillant va deixar de pintar no se sap per què.
La conferenciant creu que s ‘hauria de revisar per què a la Història de l’Art no es parla de les dones. Creu imprescindible explicar-ho i donar-les a conèixer.
Mª Lluïsa Faxedas és Doctora en Història de l’Art i és professora d’història de l’art contemporani a la Universitat de Girona. Les seves línies principals de recerca són l’art contemporani en general i l’art contemporani a Catalunya en particular. Des del 2003 fins al 2011 va ser tinenta d’alcalde i regidora de cultura a la mateixa ciutat de Girona.
