La conferenciant comença amb una pregunta: l’estrès és bo o dolent?
L’estrès és una resposta orgànica normal per enfrontar-se a un desafiament i mantenir l’equilibri emocional. Hi han diferents tipus d’estressors: físics (fred, calor, gana, dolor…) i psicològics (aïllament, agressió verbal, incertesa davant un examen o feina,…) que provoquen una resposta del cos: augment freqüència cardíaca, més aport sanguini a la musculatura, dilatació pupil·les,… ; qui ho regula és l’hipotàlem segregant el cortisol, que provoca un seguit de canvis químics en el cervell per adaptar la resposta a la nova situació.
Diferents estudis identifiquen aquest canvis en tres llocs concrets del cervell (HPA) que reaccionen al cortisol: l’amígdala reacciona de forma positiva augmentant l’agressió i la memòria emocional, l’hipocamp reacciona negativament disminuint la memòria episòdica i declarativa i l’escorça prefrontal medial també reacciona de forma negativa disminuint la memòria de treball i l’extinció de la por. Fins aquí podem considerar que l’estrès és un sistema de defensa.
Defensa que pot tornar-se perjudicial si passa de certs nivells d’intensitat; si el nivell d’estrès és molt alt o molt continuat serà molt difícil adaptar-se; alguns estudis han vist que en cas d’estrès molt alt hi ha una realimentació entre l’hipotàlem i el grup HPA que segrega corticosterona que estimula l’hipotàlem i per tant la producció de cortisol i entrem en una espiral perjudicial. Aquesta sobrecàrrega pot afectar el funcionament del cervell o altres òrgans del nostre cos.
La conferenciant introdueix el concepte de plasticitat, que podríem definir com la capacitat del cervell, mes ben dit del sistema nerviós, per canviar la seva estructura i funcionament en resposta a la experiència, aprenentatge i entorn; per tant el cervell és dinàmic i flexible. La plasticitat canvia amb la edat, és molt baixa durant el període prenatal, augmenta ràpid en la infantesa i adolescència, es manté en la vida adulta i torna a baixar al fer-nos grans. S’associa la plasticitat a les cèl·lules PV i el seu embolcall en forma de xarxa de les PNNs, aquesta xarxa neuronal permet la seva interconnexió i estabilització, son sensibles a alguns estressors que poden modificar aquesta relació i per tant el seu comportament.
Un dels factors que poden provocar estrès és l’aïllament social; estrès que pot conduir a diferents patologies, siguin del cervell o altres parts del cos: ansietat, depressió, degeneració cognitiva, sistema immunitari debilitat, obesitat, malalties cardíaques,…
Al laboratori s’han fet estudis amb ratolins, ratolins que tenen l’edat equivalent als 65 anys dels humans, posats en règim d’aïllament durant 21 dies i estudiant el seu comportament un cop acabat aquest aïllament, separant-los en dos grups, un d’ells amb re-socialització. El grup que no s’ha tornat a socialitzar te una resposta molt pobre, conformista; en canvi el grup al que s’ha permès tornar a socialitzar s’ha adaptat de nou a l’entorn. Al estudiar les dites cèl·lules PV i PNNS dels ratolins s’han pogut apreciar els canvis que l’aïllament ha tingut en ells.
Per tant, en la gent gran l’estrès pot tenir mes conseqüències que en altres edats. Si l’envelliment és saludable, en general l’estat emocional és estable i hi ha una bona regulació de l’estrès; per contra si no és saludable trobem una menor adaptació a l’estrès i per tant la possibilitat de símptomes depressius mes comuns.
Clara García Mompó. Professora lectora a la UDG, Grup de recerca NEOMA
