La conferència explica que la cosificació de la dona prové del concepte de “cosa” o objecte, és a dir, la representació de les dones com si no fossin persones completes sinó elements utilitzables o consumibles. En la publicitat, el cos femení sovint es fragmenta i es mostren parts concretes com el cul, els pits o la cara, presentades gairebé com si fossin productes o aliments. La visualització acostuma a ser de baix a dalt, amb roba transparent o molt sexualitzada i amb dones en posicions de reclam, sovint fent accions poc rellevants o apareixent com a figures decoratives. També es mostren dones col·lectives i idèntiques, amb missatges que suggereixen disponibilitat sexual, 
mentre que els homes gairebé mai són representats d’aquesta manera.
Aquesta representació construeix la dona com a objecte de desig i l’home com a subjecte que desitja, fet que reforça una idea de passivitat sexual femenina. El cos de la dona es deshumanitza, separant els atributs sexuals de la persona i transmetent una sensació constant de disponibilitat sexual i hipersexualització. Aquest tipus d’imatges poden contribuir a la humiliació simbòlica, a la normalització de la violència i a la percepció del cos femení com una mercaderia, aspectes que es relacionen amb la violència masclista. Alguns anuncis fins i tot utilitzen escenes de violència o dominació per vendre productes, reforçant la idea de la dona accessible o vulnerable.
La conferència també destaca la gran pressió estètica que recau sobre les dones, que dediquen
més temps i diners a l’aparença física i pateixen una forta exigència social per tenir un cos normatiu, amb una clara tendència a la grasso fòbia. El valor social del cos femení es presenta com dependent de la joventut i es considera que es devalua amb el pas del temps, mentre que els homes continuen sent visibles i valorats amb l’edat. Des de petites, les dones reben un bombardeig d’imatges que defineixen com han de ser, i això pot generar auto cosificació i la idea que si fracassen en la qüestió del cos fracassen en tots els àmbits de la vida, mentre que els homes són educats per desenvolupar altres qualitats considerades importants. Culturalment, els homes es presenten com allò universal i les dones com allò específic o secundari.
Finalment, es defensa la idea de la negativitat corporal, que proposa entendre que el valor del cos va més enllà de l’estètica i que la persona no s’ha de reduir a la seva aparença física.
Clara Ardèvol Mallol es periodista especialitzada en gènere i feminismes.
