Vivim un moment històric marcat per una crisi profunda a les societats occidentals en què coincideixen factors econòmics, socials, culturals i tecnològics que generen una sensació estesa d’inseguretat i pèrdua de control sobre el futur. En aquest context, l’auge de l’extrema dreta no s’entén tant com una causa primera sinó com un símptoma d’un malestar més ampli, perquè sap detectar ferides reals i donar-los una explicació emocionalment potent, encara que sovint simplificada.
Un dels eixos centrals és la ferida econòmica de la globalització. L’obertura d’Occident a la Xina va permetre un desenvolupament espectacular d’aquest país com a gran fàbrica mundial, però també va implicar desindustrialització en moltes regions occidentals. El resultat és el trencament d’una visió bàsica del segle XX: que cada generació viuria millor que l’anterior. Avui molts joves, tot i estar més formats, tenen feines inestables, salaris baixos en relació amb el cost de la vida i grans dificultats per accedir a l’habitatge, cosa que alimenta frustració i sensació d’estafa generacional.
A aquesta dimensió material s’hi afegeixen ferides socials i simbòliques, com la desorientació d’alguns homes davant canvis ràpids en els rols de gènere, les relacions familiars i les expectatives socials. Situacions com separacions, càrregues econòmiques i pèrdua de referents de masculinitat tradicional poden generar malestar que, si no troba canals de suport, és captat per discursos que apunten contra el feminisme o els canvis culturals. Aquí no només hi ha precarietat econòmica, sinó també pèrdua de reconeixement i d’identitat.
En molts països, les pensions mitjanes s’acosten o superen els salaris mitjans dels treballadors joves, i es dubta de la sostenibilitat futura del sistema. Això pot alimentar tensions entre generacions i dubtes sobre l’estat del benestar, amb exemples de reformes dures en alguns països (com a l’Argentina) que funcionen com a laboratori de polítiques de retallada.
Paral·lelament, la globalització cultural i el turisme massiu han uniformitzat espais i estils de vida, fent que moltes persones tinguin la sensació de no reconèixer els llocs on viuen. No és només una qüestió nacional, sinó d’arrelament: els entorns canvien ràpidament, les comunitats es fragmenten i es debiliten vincles locals que abans donaven estabilitat emocional i social.
En aquest marc emergeix la denominada guerra cultural, amb debats intensos sobre gènere, colonialisme, memòria històrica, racisme estructural o identitats. Mentre alguns d’aquests debats busquen ampliar drets i revisar injustícies, una part de la població els viu com una acusació global contra el seu passat, la seva cultura o la seva identitat, generant sensació de culpa imposada i pèrdua de referents compartits.
Tot això s’inscriu en una crisi de sentit més profunda. Institucions que durant dècades donaven estructura a la vida —religió, nació, família estable, comunitat local— han perdut pes, i sovint són substituïdes per consum, experiències individuals, identitats digitals o causes puntuals, que resulten més fràgils. Això pot derivar en nihilisme, recerca d’emocions fortes o adhesió a relats conspiratius que ofereixen una explicació global del caos.
La tecnologia i les xarxes socials amplifiquen aquesta situació. Els algoritmes creen “bombolles informatives”, prioritzen continguts que generen reacció emocional. Creix la desconfiança cap a governs, mitjans, experts i elits, i s’estén la idea que hi ha manipulació constant. És l’era de la sospita.
A més, s’erosiona la idea del mèrit: l’esforç ja no garanteix reconeixement social com abans, i l’accés a oportunitats no està garantit. Quan cau la fe en el mèrit, també cau la legitimitat del sistema econòmic i polític.
En aquest escenari d’incertesa, pèrdua de futur i complexitat creixent, l’extrema dreta xupa del desencís de la gent, del desconcert, del malestar de la societat que havia promès un progres que no s’està produint. Les forces que ofereixen relats simples, identitats clares, ordre i culpables definits resulten atractives per a moltes persones.
Antoni Puigverd Romaguera es escriptor i periodista.
