L’any 1822 es va aprovar una divisió administrativa provincial que va enquadrar la Franja en les actuals províncies aragoneses d’Osca, Saragossa i Terol. Però per a l’esglèsia, el bisbat de Lleida incloïa pobles de tots dos costats i així van continuar fins la segregació que es va produir en tres fases: el 1955, 1995 i 1998.
Als finals del s. XIX, el bisbe Josep Meseguer funda el Museu Arqueològic del Seminari Diocesà de Lleida, amb la intenció de brindar una àmplia col·lecció d’art eclesiàstic als seminaristes i sobretot evitar l’espoli per part de col·leccionistes privats. Messeguer nodrí aquest fons adquirint (i fent sempre rebuts de l’adquisició de les peces), obres arraconades d’arreu del territori diocesà, entre el qual hi havia totes les parròquies de la franja de ponent que administrativament eren aragoneses però religiosament seguien pertanyent als bisbats catalans. Les seves adquisicions també eren publicades al Butlletí del Bisbat. Però això va passar al bisbat de Lleida. La primera seu del museu s’ubicà en diverses sales de l’antic Seminari de Lleida,
Com ja s’ha dit, entre el patrimoni que conserva el Museu de Lleida Diocesà i Comarcal hi ha peces d’art originàries de diverses parròquies de la Franja de Ponent. Fins al 1995 aquestes parròquies havien format part del Bisbat de Lleida, però un decret vaticà n’ordenà la seua segregació per crear la nova Diòcesi de Barbastre (a partir de l’anterior Diòcesi de Barbastre) i les parròquies aragoneses pertanyents a la de Lleida. Posteriorment, un altre decret exigia el retorn de les obres d’art a les seues esglésies originàries. Des d’aleshores s’inicià un litigi entre les institucions catalanes i aragoneses pel futur d’aquestes peces d’art.
Aclareix que a Catalunya hi havia prou número de parròquies i bisbats per poder celebrar una Conferència Episcopal Catalana. Amb la pèrdua de parròquies i bisbats (es va anul·lar el de Solsona) això ja no podria passar mai.
Els partits polítics i les institucions aragoneses donen suport unànime a les reclamacions de la Diòcesi de Barbastre (la Generalitat si va posar d’esquena) i reclamen el retorn immediat de les obres a l’Aragó. Tot i això, algunes organitzacions culturals de la Franja com la Institució Cultural de la Franja de Ponent defensen la integritat de la col·lecció del Museu Diocesà de Lleida que havia sigut declarada be cultural d’interés nacional en el seu conjunt i per tant no es podia disgregar.
Al 2006, la consellera de cultura de la Generalitat aprovà un dictamen que autoritzava el Bisbat de Lleida a entregar les obres d’art a l’Aragó si es complien una sèrie de requisits com ara la preservació de la unitat de la col·lecció i la gestió unitària del patrimoni. La resolució fou rebutjada frontalment per la Diputació de Lleida, que va arribar a denunciar a la Generalitat, perquè considerava que podria facilitar la disgregació de la col·lecció. Un mes després, el Parlament de Czatalunya aprovà una resolució que “blindava” la continuïtat de les obres a Lleida fins que no s’esclarís definitivament la seua propietat.
Segons la legislació espanyola, el dret canònic s’aplica sobre els béns que són propietat de l’Església i, per tant, el destí de les obres l’hauria de decidir una resolució del Tribunal de la Rota espanyol. Aquest tribunal es pronuncià a favor de l’entrega de les peces a Barbastre-Montsó el maig de 2008 i monsenyor Joan Piris, recent nomenat bisbe de Lleida, anuncià que no recorreria la sentència. No obstant això, el bisbe Piris no podia fer entrega de les obres perquè aquestes formen part del fons del Museu Diocesà, integrat per altres institucions com la Paeria, la Diputació o la Generalitat, i també per pertànyer al catàleg d’obres d’art de Catalunya. A més a més, l’associació Amics del Museu de Lleida rebutjà les sentències eclesiàstiques i interposà una demanda civil perquè fos la justícia ordinària la que decidís, definitivament, qui és el propietari legítim de les obres. El judici civil s’inicià el maig de 2010 i tot i que inicialment s’havia anunciat que el Bisbat de Lleida defensaria la legitimitat de la seva col·lecció diocesana, finalment comunicà que desistia de reivindicar legalment la propietat de les peces. Les autoritats catalanes replicaren el bisbe insistint que no pot prendre decisions unilaterals sobre el futur de les peces, ja que qualsevol decisió s’ha de prendre al si del consorci del museu.
Finalment amb els fets del 2017 i l’aplicació de l’article 155 les obres van anar a parar al bisbat de Barbastre.
El conferenciant explica, per acabar, el seu sentiment: Permeteu-me, abans d’acabar, compartir una intuïció que, com una ombra persistent, plana sobre tot aquest llarg litigi. Tinc la sensació —i em dol profundament dir-ho— que, més enllà dels arguments jurídics i de les disputes patrimonials, hi ha qui ha volgut aprofitar l’avinentesa per esborrar de la Franja de Ponent qualsevol rastre que la vinculi, culturalment i espiritualment, amb Catalunya. Una voluntat soterrada de descatalanització que, si bé no sempre es pronuncia obertament, s’entreveu en gestos, en silencis i en determinades decisions.
Joan Rosàs Reverté es Llicenciat en Filosofia i Lletres, Geografia i història Medieval per la Universitat de Barcelona.
