El conferenciant explica, amb un to proper i curiós, per què va escollir parlar del Canal d’Urgell tot i no pertànyer al món de l’enginyeria, l’agricultura ni l’aigua. Sempre s’ha preguntat per què uns territoris progressen i altres no, i defensa que quan es crea un relat potent sobre un lloc, aquest es fa visible i pot transformar-se. Ha escrit un llibre sobre el Canal d’Urgell i, com a escriptor, s’ha aproximat a la seva història des de tots els vessants, amb la voluntat d’entendre’n a fons l’impacte i el sentit.
A mitjan segle XIX es va construir el Canal d’Urgell, tot i que feia segles que se’n reconeixia la necessitat per millorar la vida al Pla d’Urgell. Gràcies a l’impuls dels germans Girona, l’obra va tirar endavant. Va ser una infraestructura extraordinària: la més important d’Europa en aquell moment i la segona més gran del món. Tenia capacitat real de transformar un territori.
Cal recordar que fa 200 anys el Pla d’Urgell era conegut com el Clot del Dimoni o el desert d’Urgell, una continuació natural dels Monegres: terra eixuta, erma, gairebé inhòspita. El canal ho va canviar tot. Va transformar el paisatge i la mentalitat de la gent, permetent que Mollerussa—avui viva, comercial i ben connectada—esdevingués una ciutat atractiva.
Les obres van començar cap al 1840, en un moment en què cal pensar que ja hi havia tecnologia suficient i on la mà d’obra provenia majoritàriament de presoners, tal com passava en totes les grans obres públiques de l’època. Tot plegat s’emmarcava en una gran revolució agrària, vinculada a la producció d’aiguardent i a l’expansió de les vinyes. Curiosament, el canal es va finançar amb capital privat, mentre que el govern només va aportar els presos i mai no va creure en la viabilitat del projecte, ja que només valorava els canals navegables.
Tot i les enormes dificultats, el canal es va acabar. El repte més gran va ser perforar la mina de Montclar, un túnel recte de gairebé 5 km, on van treballar unes 6.000 persones, inclosos 977 presidiaris que van assumir les feines més dures i on molts hi van perdre la vida.
Els primers anys, el canal va ser un fracàs: no estava ben construït i es desconeixia com gestionar l’aigua. Però, amb el temps, el territori va saber adaptar-se i aprofitar-ne el potencial. L’impacte social, polític i cultural va ser profund: va augmentar la participació ciutadana, va créixer la riquesa i el paisatge agrícola es va diversificar amb fruiters i, més endavant, amb una potent indústria ramadera.
La conclusió del conferenciant és clara: un territori es transforma quan hi ha visió, empenta i formació. El Canal d’Urgell n’és la prova viva.
Vicenç Villatoro Lamolla es periodista i escriptor.
