Per culpa d’una petita confusió, la conferenciant Margarida Casacuberta, arriba una mica tard i mentrestant el president de les Aules, Narcís Sureda, entreté a l’auditori explicant diverses curiositats que trobarem a diferents monuments de la ciutat de Girona i que segur que tot i passar-hi pel davant es possible que no les hàgim apercebut.
Mita Casacuberta ens conta que parlarà de tres novel·les on la naturalesa esdevé també protagonista del relat.
“La Punyalada” de Marià Vayreda, i “Solitud” de Víctor Català, són dos llibres on la naturalesa, i més concretament la muntanya, pren unes dimensions de protagonisme que seran la base de tot el que s’ha escrit sobre la muntanya. La muntanya adquireix estructura literària i la podem llegir emetent tota la seva força.
Del que llegim, cadascú de nosaltres ho imagina o ho interpreta sota el seu prisma personal, en
aquest cas, podríem dir que cadascú es construeix la seva pròpia muntanya.
La muntanya pot fer por, pot representar les forces del mal, pot ser bellíssima i fresca i ombrívola, pot ser moltes coses.
En la novel·la “Canto jo i la muntanya balla”, d’Irene Solà, primer hi ha la tempesta i el llamp i la mort d’en Domènec, el pagès poeta. Després, la Dolceta, que no pot parar de riure mentre explica les històries de les quatre dones penjades per bruixes. La Sió, que ha de pujar tota sola la Mia i l’Hilari allà dalt a Matavaques. I les trompetes de la mort que, amb el seu barret negre i apetitós, anuncien la immutabilitat del cicle de la vida. És una novel·la en què prenen la paraula dones i homes, fantasmes i dones d’aigua, núvols i bolets, gossos i cabirols que habiten entre Camprodon i Prats de Molló. Una zona d’alta muntanya i fronterera que, més enllà de la llegenda, guarda la memòria de segles de lluita per la supervivència, de persecucions guiades per la ignorància i el fanatisme, de guerres fratricides, però que encarna també una bellesa a la qual no li calen gaires adjectius. Un terreny fèrtil per deixar anar la imaginació i el pensament, les ganes de parlar i d’explicar històries. Un lloc, potser, per començar de nou; un lloc per a una certa redempció.
La veu narradora, en aquesta novel·la, es posa dins dels núvols, d’uns bolets, d’un cabirol… que expliquen, amb veus molt diferents, tot el que passa a la muntanya. El jo és el pastor, que ens representa a nosaltres, els que llegim,
Però sense les anteriors novel·les, potser no s’hauria arribat a aquesta. Ja parteix de dues muntanyes que també parlen i viuen. Dona veu a les bruixes, i a les víctimes de la guerra civil, i els hi dona amb castellà perquè eren refugiats que morien perquè els havien portat allà.
Llegeix un fragment de l’obra, on el que parla és el cabirol.
Comenta seguidament també les novel·les “La punyalada” i “Solitud” remarcant que la muntanya també és el seu teló de fons, que permet detallar el bé i el mal, la vida i la mort, insinuant que la natura és un caos, pot ser la barbàrie. En el cas de La Punyalada, el bosc cremat representa els problemes interns del personatge. En tot cas, la natura i la muntanya formen un tot amb els personatges i s’expliquen mútuament.
Llegeix fragments de “La Punyalada”.
En el cas de “Solitud”, les tensions entre l’individu i l’entorn constitueixen el fonament simbòlic d’aquesta obra, construïda a partir d’una selecció de la realitat molt ben estructurada i treballada. L’autora, amb gran destresa i poder descriptiu, situa el lector en un escenari inquietant, la muntanya, que comparteix el protagonisme amb el personatge de Mila.
L’obra tracta l’itinerari vital i interior de Mila, la protagonista, fins que s’arriba a conèixer a ella
mateixa. A la manera de les novel·les modernistes, és una història d’autoconstrucció i descobriment de la mateixa personalitat.
Ens llegeix també alguns fragments de “Solitud”.
Tres obres per conèixer i analitzar a fons i llegir amb cura, on, com dèiem al començament, a part dels personatges humans, tot el que envolta l’argument de les obres, muntanyes, rius, núvols, sol, ombrers i mil coses més tenen un paper primordial dins el barreig argumental d’aquestes.
Mita Casacuberta és. Historiadora, filòloga i professora de la UdG.
