Què podem esperar del teatre actual? 4-6-2019

aulesgirona@gmail.com   6 de juny de 2019   Comentaris tancats a Què podem esperar del teatre actual? 4-6-2019

Defineix el conferenciant el teatre com un mitjà de comunicació utilitzat des de fa molt i molt de temps. També comenta que es un magma entre coses diferents i ben segur heterogènies.

Manifesta que de tot en diem teatre però no es així i per això parlarà, a part de la qüestió plantejada en el títol de la conferencia, de la historia del teatre i la seva evolució ja que si coneixent el passat podrem  entendre sempre el present.

La història de teatre és en definitiva la història del conjunt de produccions teatrals  a lo llarg dels temps ja que les manifestacions dramàtiques s’han produït a tots el països i a totes les cultures del mon.

Les més antigues van tenir lloc abans de la utilització de la parla i solien estar relacionades amb rituals. Aquestes formarien el grup que anomenem pre-teatre. Les fons d’ aquest pre-teatre que anomenem antic o antropològic ho foren la tribu, les danses i la litúrgia o religió, amb obres vinculades a rituals de la guerra, de la mort i de la oració.  Les comunitats religioses foren un viver d’ aquesta mena de manifestacions.

Algunes produccions teatrals antigues s’han perdut, altres han anat evolucionant adaptant-se als diferents canvis socials i culturals i transformant-se. Molt important va ser comprendre que es necessitava un espai físic per a desenvolupar  les manifestacions teatrals.

Des de aleshores diferents formes teatrals s’han anant presentant al llarg de la història fins a l’actualitat, quan conviuen produccions inèdites amb altres més antigues tant amb posades en escena tradicionals com innovadores.

El teatre no existeix com a tal fins que la cultura de qualsevol poble no ha estat desenvolupada i es llavors quan surt la poesia que juntament amb la narrativa forma una cèl·lula lírica, s’expressa l’emoció i tot plegat es barreja amb el cant.

teatCom a referència tenim  Grècia on de les entranyes del cor que cantava portant les ofrenes a Dionís, en surten els actors i el posterior diàleg. Les representacions del teatre grec es feien a l’aire lliure, comptava amb l’ anomenat cor que cantava i dansava al voltant d’un altar i es representaven dos tipus d’obres: la tragèdia, obra dramàtica de final desgraciat que tractava de temes de llegendes heroiques i utilitzava, oportunament, als déus per al seu final, i la comèdia satírica, que criticava humorísticament a polítics i a les obres i incorrien en una mímica iniciada per un cor de sàtirs, i comèdies que tenien per tema assumptes de la vida quotidiana. Ambdues, tan la tragèdia com la comèdia estaven escrites en vers i els actors utilitzaven màscares en les representacions.

La construcció del lloc on es representaven era amb grades de blocs de pedra i semicircular a fi de que tothom pogués tenir una total visualitat i sonoritat de l’ escena on es desenvolupava l’ obra.

Els teatres romans van heretar els trets fonamentals dels edificis grecs, si bé varen introduir certs elements distintius. Construïts inicialment de fusta, cap a l’any 52 abans de Crist, durant el regnat det roma Gneu Pompeu Magne es va erigir a Roma el primer teatre de pedra. A diferència dels models hel·lènics, s’aixecaven sobre el terra pla i tenien diverses plantes erigides en maçoneria. A fi de millorar l’acústica, els arquitectes romans van reduir l’orquestra a un semicercle, i els espectacles es presentaven sobre una plataforma, el pulpitum, o escenari estes davant de l’antiga skene que era una plataforma elevada davant del cor i constitueix l’origen dels moderns escenaris.

Tant de Grècia com de Roma surt la llavor del teatre que es la necessitat de que ens expliquin quelcom, una història.  Surt del desig de l’actor d’explicar quelcom damunt del escenari i del desig de l’espectador de sentir des de la grada el que ens volen explicar.

A l’ Edat Mitjana el drama litúrgic neix dins de les esglésies i des del segle XI va ser habitual la representació dels misteris i moralitats, l’objecte dels quals era presentar de manera senzilla la doctrina cristiana als fidels.

P1290338Per tal de facilitar la comprensió, el  llatí va cedir pas gradualment a les llengües vernacles, i en els segles XIII i XIV les peces de teatre religiós van començar a representar-se. Als segles XVI i XVII, durant el Renaixement es van conservar gairebé totes les formes teatrals que tenien lloc a l’edat mitjana.

A Itàlia, al 1585 es va acabar de construir el teatre Olímpic de Vizenza, que constituïa una versió dels models romans i presentava, al fons de l’escenari, una perspectiva tridimensional amb vistes urbanes, sent un precedent del nou model de sala teatral típica del teatre dels segles XVIII i XIX: el anomena’t teatre a la italiana.

D’aquesta època destaca el desenvolupament i la difusió per tota Europa de la comèdia de l’art, pel que fa al teatre popular, interpretat al carrer o a altres espais a l’aire lliure; i en el teatre culte d’autor el teatre isabelí, especialment la companyia de teatre de William Shakespeare.

En el transcurs d’ aquests anys el teatre es desenvolupa a Europa geogràficament de sud a nord, i les nacions on hi ha el viver mes important es a Itàlia, Espanya, Franca i  Anglaterra. Es produeix un fenomen global en aquest sentit . Cal tenir en compte que a Anglaterra el teatre a l’època de Shakespeare va tenir una espectacular difusió.

A Espanya, i en la mateixa època que el teatre Isabelí a Anglaterra es creen instal·lacions fixes per al teatre a l’aire lliure anomenades Corrales de Comedias, amb les que guarden similituds P1290342constructives.

A França es representen les obres als espais anomenats “jeu de paume” espais oberts adaptats al teatre.

Al segle XVIII va aparèixer l’ opera, que anava creixent en popularitat. Es tractava, com a l’actualitat, de fastuosos muntatges que, a més de grans decorats canviants, afegien efectes especials, com la desaparició d’actors i la simulació de vols.  Les anomenades “glòries”, per exemple feien possible el descens des de les altures de l’escenari d’un núvol que portava als cantants. El teatre de la Scala de Milà, constitueix un exemple de les grans dimensions que eren necessàries per allotjar tant al públic com a la tramoia i l’aparell escènic.

Per el que fa a elements escenogràfics per a teatre,  a Barcelona hi havia un nombre molt important de tallers dedicats a fabricar decoració per les diferents obres que es representaven. L’ any 1910 existia el taller de Felix Urgelles que era un punt de referència d’ aquesta tasca.

Una verdadera explosió de teatres es produeix a Europa i la gent te una gran afició i assistència al italiamateix. A totes les ciutats mes o menys populoses existien un gran nombre de teatres. També direm que el poble mes petit en tenia al menys un.

El naturalisme passa de moda per a donar pas a diferents poètiques teatrals. Es juga amb els anacronismes. Els actors són novament intèrprets multidisciplinaris. El teatre recupera l’espai públic i conquesta nous espais escènics, sortir de l’encotillada escena a la italiana.

Noves tecnologies van renovant l’escenografia i la posada en escena en general. Hom busca de nou utilitats per al teatre més enllà de l’entreteniment pur: polítiques, socials, pedagògiques, etc.

Les posades en escena es van revolucionar amb l’aparició del cinema. Com va passar amb la pintura respecte a la fotografia, el teatre s’oposà a la representació fidedigna de la realitat pròpia del naturalisme, renunciant a la imitació del món exterior i pretenent reflectir l’essència de les coses, a través d’una visió subjectiva i estilitzada de l’ésser humà.

Les noves tecnologies permetien a més,  nous jocs de llums i de so, amb notable influència i protagonisme de les arts plàstiques en una escenografia cada cop més cuidada i amb més referents simbòlics.

Per part dels actors reprenen importància el gest, la mímica, els silencis, els balbucejos, les exclamacions.

Surten els decorats i entren en escena els objectes. Aquest conformaran a partir d’ara l’ espai de representació de l’ obra.

Els espais físics teatrals del SXX son circulars i a la vegada múltiples. Concretament als anys 1960 i següents comença la representació teatral en el anomenat espai buit.  Sorgeixen les noves formes de comunicació entre l’ actor i el públic.

Neixen al teatre la comèdia social, la política, la de tall naturalista, de parodia de les formes, representació de violència, les aplicacions de narrativa o poètiques, la utilització d’ elements cinematogràfics  etc. etc.

Els actors deixen de ser actors per explicar.

En les obres son dos o tres personatges que passen de l’ ambigüitat i conflueixen en un diàleg.

Els textos narratius o poètics poden adaptar-se i s’ adapten al teatre.

Per acabar podem definir que el teatre i la seva tècnica de interpretació en viu i en aquell moment, mes que el cinema i altres noves tecnologies,  es molt mes difícil de explicar ja que l’actor, element insubstituïble i per prolongació l’obra interpretada ha de entrar dins del espectador precisament en el moment de la seva posada en escena.

Jordi Sala Lleal és Professor de literatura i  teatre de la UdG.

P1280087