Per en Josep Mª Carbó, ser filòsof no es gens fàcil. Tot el contrari.
Cal que abans de començar aquest tema tan complex, definim què és la filosofia.
La filosofia ve del grec i s’ anomena en aquest idioma philo-sophia, que traduït e interpretat seria amor per la saviesa.
Tot allò que representa o pugui representar la filosofia és un tema discutit i varia d’acord amb les mateixes diferents tradicions filosòfiques que han anat sorgint amb el temps. Així, també ha estat definida múltiples vegades i amb bona raó com l’estudi dels conceptes i principis més fonamentals i generals relacionats amb el pensament, l’acció i la realitat.
La finalitat de la filosofia, i de totes les ciències, és la veritat, per tant, descobrir idees, essències i qüestionar-ho tot.
Una vegada definit el tema del que anem a parlar cal que disseccionem el títol amb les tres paraules clau del mateix : filosofia, recerca i veritat.
Per aquest ordre seguirem els paràmetres de la conferencia i delimitarem cada un d’ ells.
Aquest anhel de coneixement per trobar la veritat que abans dèiem, el tenim ben pales en l’ anatomia del propi cos humà. Aquest cos, entre altres òrgans, te un cap amb un cervell per pensar, o sigui obtenir un coneixement, i a la vegada te també un cor que es el que ens dona les emocions. Saviesa i amor, comentàvem abans com a definició de la paraula. Amb tot plegat l’home i la dona, essers racionals, en fa un joc.
Hi ha una qüestió que moltes vegades ens fem : ¿ es practica la filosofia?. Hem d’ afirmar que si que ho és i molt ja que respon als conceptes i a les idees.
Dit això hem de diferenciar però el que es la filosofia acadèmica i lo que es la filosofia practica o anomenada també sapiencial.
L’home i la dona, son essers amb unes capacitats diferents a les dels animals. Ja en antropologia al seu moment es va definir a l’ homo sapiens i, més tard, al sapiens sapiens. El nostre cervell te dues característiques: una biològica i l’ altre intel·lectual. La primera es l’anatòmica i descriu com està format, les cèl·lules, neurones, còrtex, cerebel, liqüis en cefaloraquidis, encèfal, matèria gris etc.. i l’ altre es el que desenvolupa o pot desenvolupar tot plegat. O sigui la matèria en si i com funciona.
Dins de la pròpia filosofia cal que distingim el que es la filosofia acadèmica, de la filosofia practica.La filosofia acadèmica, com el seu títol ja diu, es la que aprenem a l’ escola, a la universitat. Hem estudiat filosofia i sabem els conceptes i les opinions dels filòsofs del passat. Una vegada coneguda aquesta matèria, tenim davant el nostre dia a dia i hem de aplicar aquests coneixements a les nostres opinions, iguals i/o diferents així com les vivències a aquesta realitat. Cal que portem a 
terme la nostre intuïció transcendental per esbrinar el que i com de cada cosa. La pròpia vida ens ofereix ombres que hem de definir, somnis que hem de interpretar. Aquest objectiu de coneixement acadèmic no ho es tot ja que tenim davant un altre objectiu a assolir que és el sapiencial i que es composa de tot el que no sigui lo merament acadèmic. Tenim a l’historia l’ exemple mes clar d’ aquesta segona fita: és la dels anomenats místics, que van ser els que en definitiva es llençaren a aquest buit sapiencial.
No hi ha només una única manera de ser; sempre hi ha diferents moments i diferents pensaments en el interior de cadascú de nosaltres, siguem o no místics o filòsofs.
Parlem de recerca. Evidentment si no fem recerca no trobarem. El filòsof es un buscador de respostes. A on arribarem amb aquesta recerca ? Buscarem el estar bé, el trobar finalment l’ equilibri que ens porti al lloc per poder gaudir com desitgem i que sigui igual a la necessitat de creixement de cadascú. Aquest creixement be directament proporcional al donat per el saber individual, al tenir coneixements. Això ho hem de definir com l’ esperit de recerca. La recerca pot ser constructiva o destructiva.
Els pensaments com a veritats absolutes no ajuden a avançar en la vida. Hem de qüestionar les coses. Sòcrates buscava respostes a tot; fou una persona amb un gran esperit de contradicció, i per això el varen condemnar a mort. Ell mateix es va beure la cicuta essent conseqüent a la sentencia. El seu mètode pedagògic es basava en pantejar-se una sèrie de qüestions amb la finalitat no d’obtenir respostes concretes, sinó més aviat amb l’objectiu de fer reflexionar l’ interlocutor sobre els punts fonamentals del tema.
Plató, alumne de Sòcrates, el segueix en la recerca d’universals o definicions, com anomena, i descobreix que aquesta necessitat se satisfà amb l’acceptació de l’existència de la dualitat de mons: l’intel·ligible, d’idees eternes, immutables, universals i necessàries, i el món físic, que solament és un reflex de les veritats ontològiques, de les quals participen, o les imiten.
Aquest sistema de qüestionar les coses es com un martell picant permanentment damunt de cada tema per treure al final la veritat. El posar pals a les rodes a cada qüestió era portat a terme amb la fi de que la societat no quedes encantada.
Del que parlem es del mètode del dubte. L’hem de tenir sempre present i acostumar-nos a viure amb la incertesa. Tenim un exemple molt clar, el de la ciència, que funciona quan es qüestiona. Els avenços han vingut de preguntar-nos el perquè, el com, el qui, el quan i permanentment obrint dubtes.
La veritat absoluta no existeix. Si tenim un milió de proves de un resultat A i nomes una sola prova de un resultat B ja es demostra que la veritat absoluta no existeix.
Qüestionar el pensament es bo i molt sa.
La veritat existeix ? si o no ?
Com podem veure si existeix o no ?
Naturalment ho sabrem a través del coneixement.
Podem definir tres estadis al respecte :
1 – Un estadi físic de percepció que engloba el que veiem, el que escoltem, el que percebem amb el gust, el que toquem etc…
2 – Un estadi de les emocions. Son aquestes les que estan fora del primer estadi, es el que ens marca el cor, com l’ enamorament.
3 – Un tercer estadi intel·ligent que ens el marca la lògica. La pregunta que respecte a la lògica hauríem de fer-nos es: és aquesta lògica o no ?
4 – La intuïció transcendental que la podem definir com allò que ho se però,. no se perquè ho se.
Amb tot plegat construïm la nostra veritat, que es pot impugnar i també és qüestionable.
Quan somiem creiem amb el que somiem, ho vivim però no es real, es irreal. Quan despertem aquells episodis que semblaven reals s’han esfumat, no hi son, eren irreals. Era el nostre subconscient qui els fabricava.
Aquesta irrealitat ens porta a considerar lo irreal. Existeixo jo ? Tot el que els nostres sentits ens diuen es veritat o no ? Els miracles que ens expliquen son realitat ?
Si analitzem profundament això arribarem a una única conclusió de que quasi tot, per no di tot es tradueix en una sola paraula: fe. Tenim fe. Quasi tot es simplement fe. Ho creiem o ho podem creure però el que ens mou a refermar la creença i la veritat es la pròpia fe en una cosa determinada, res mes. Pot ser mentida, però la nostra fe ens fa creure que es veritat. Llavors la veritat no es veritat; no l’hem trobada. No l’hem qüestionada. Aquesta fe costa molt poc de destruir-la ja que si no tenim proves fefaents, no és veritat. Si soms crítics i a la vegada persistents arribarem a la conclusió de que creiem o ens fan creure coses que no son. Som mentalment dèbils, la veritat es molt difícil de trobar i ens quedem amb les coses que ens agraden i per això tenim fe. Amb tot plegat cal tancar les emocions i l’ intel·lecte i anar de dret a la sapiens amb constants qüestions.
Un exemple clar es el futbol, comparable a la representació d’ una guerra: hi ha dos equips o exercits, dos generals que son els entrenadors, un camp de batalla, dos capitans, una gent a la 
defensa, uns altres a l’ atac, banderes, targetes per qui no ho fa be, instruccions que es la tàctica etc. etc… Quan veiem el partit no ens mou la intel·ligència, ens mouen les emocions; volem que els nostres guanyin. No qüestionem si ho fan mes be o menys be, o si els altres han tingut mala sort, no es l’ intel·lecte el que treballa, es l’ estima a la nostra tribu que ens emociona.
També quan veiem una nena que pot ser la nostra filla o neta i una nena de color del continent africà de la mateixa edat ens podem preguntar: Tenen el mateix dret a tenir lo mateix ? a menjar cada dia ? a vestir ? a tenir assistència mèdica ?. La sapiència ens diria que com a essers humans tots dos tenen el mateix dret a tot, però, el nostre pensament emocional ens mou cap a la filla o neta. No hem qüestionat abans els drets humans universals de cadascuna i no hem trobat la veritat que seria que totes mereixen lo mateix. Pensem-hi.
No es bo tenir nomes el nivell emocional, com tampoc es bo tenir nomes el nivell de l’ intel·lecte. Hem de fer un mix entre tots dos, posar-nos al lloc del altre, preguntar el perquè, el com, el quan i el qui i analitzar a fons cada pensament, opinió o informació. Difícil i potser complicar però possible. Ens hem de demostrar que allò es veritat. Fem-nos una pregunta ¿es veritat que hem moriré ? No. No es veritat. Serà veritat el dia que m’hagi mort.
Josep Maria Carbó Teigeiro, Llicenciat en Filosofia, Professor de Filosofia Jubilat i Assessor filosòfic.
