Jordi Camins comença la conferència fent menció a que es un estudiós de les glaceres del mon, però que també es un entusiasta de la fauna, com no podia ser d’altre manera i que avui parlarà nomes de la fauna i mes concretament de la de alta muntanya del nostre país o sigui la dels Pirineus.
Com a homenatge a aquestes magnifiques muntanyes, cal fer primerament un merescut i previ homenatge a la flor que identifica a aquesta serralada. Coneguda també per el mot alemany de edelweis, que significa blanc pur i que es també la flor nacional de Suïssa. Es la nostra flor de neu.
Un dels primers personatges que presenta de la fauna és la marmota. En l’actualitat, n’existeixen 14 espècies diferents, totes distribuïdes únicament en l’hemisferi nord. Les que podem veure avui dia al Pirineu, corresponen a l’espècie anomenada comunament marmota alpina, probablement perquè és dels Alps des de on les portaren al Pirineu. Es un animal que viu molt de temps, hiverna poc i pot criar dues vegades a l’any. Com a curiositat explica que les diferents classes de marmotes tenen diferents idiomes. La alpina el seu i la del Himàlaia també el seu i així successivament. És un 
animal que dorm moltes hores, i de aquí be la dita de que, “dorm com una marmota”.
L’ isard es un dels símbols de la fauna pirinenca. És molt àgil i sovint s’enfila per llocs difícils. Forma ramats, si bé mascles i femelles van separats. Només es retroben a l’època de l’aparellament. L’isard ha estat afectat en els darrers anys per un virus que ha provocat la mort de molts animals. Aquest mal li fa tenir problemes neurològics que li poden provocar la pèrdua de l’equilibri i consegüentment la caiguda dels penya-segats i la mort traumàtica per el cop a les pedres. Es un animal que canvia el pelatge a l’ hivern i a l’estiu. Al hivern baixa de les alçades del muntanyes i a la primavera tornen a pujar fins els 3000 metres d’altura.
L’ermini es un dels altres habitants de les nostres muntanyes. El seu habitat es en llocs on hi hagi aigua però curiosament es un animal que al qui no li agrada mullar-se. Es del gènere de mamífers, d’uns 35 cm de longitud des del musell fins a la punta de la cua, i de pelatge delicat i molt suau que ofereix distintes tonalitats segons les estacions, blanc a l’ hivern i vermell groguenc a l’estiu. Sobre la neu destaquen la negror del musell, dels ulls i de la punta de la cua. Habiten en una gran part d’Europa i Àsia, i també a l’Amèrica del Nord, entre els 1.000 i els 3.000 m d’altura. Als 
Països Catalans hom els troba als Pirineus.
De terra passa a l’ aigua i el peix per excel·lència es la truita. Els nostres rius n’ estan molt poblats. Com a curiositat d’aquest peix direm que el alevins neixen a la temperatura dita en el seu argot, de 400 graus, ja que l’ aigua te que estar a 10 º centígrads i tarden 40 dies a sortir.
El tritó, es un amfibi, molt difícil de veure. Sol ser de color negre i groc. Es llarga com el dit petit de la mà i prima com una quarta part d’ aquesta. Es de la família de les salamandres. Viu a les bases i als torrents amb poca aigua ben neta i molt oxigenada, principalment al Pirineu, al Prepirineu si bé també se n’han trobat exemplars al Collsacabra, a les Guilleries i al Montseny. El tritó aranès que es el dit grog i negre es endèmic de la Vall d’ Aran al igual que el pallares ho es del Pallars.
L’ escurçó es una ovívora verinosa. El musell el te en forma d’esclop. Generalment es un animal pacífic. Es perillós si el molestem quan està prenent el sol generalment damunt d`una pedra. De la família de les serps, com a curiositat es que, unes neixen vivípares i altres ovípares, i finalment unes que son mixtes. Té els ulls rodons, amb la pupil·la vertical com la dels gats. No té parpelles, sinó una membrana molt fina que li recobreix l’ull per protegir-lo de la pols i de possibles cops, per això pot semblar que ens estigui mirant fixament i que porti lents. L’escurçó conté un verí molt potent, que injecta a través dels dos ullals, que són com xeringues retràctils, penjats de la mandíbula superior. L’únic tractament eficaç contra la seva picada és administrar, el més aviat possible, el corresponent sèrum antiverí. Per tant, cal portar ràpidament la víctima a un centre mèdic on disposin de l’antídot específic contra la picada d’escurçó. L’escurçó és un animal en perill d’extinció, ja que queden pocs exemplars de l’espècie. Una de les principals causes de la seva desaparició és la destrucció dels seus hàbitats.
Respecte dels insectes podem parlar de les papallones, les aranyes i la puça de glacera.Aquesta ultima es molt petita però te la característica que pot saltar 40 vegades la seva llargada. Viuen a la neu i també hi hivernen. Es un animal important ja que mengen una alga de l’ aigua i provoquen l’inici de a la cadena alimentaria.
El picot negre, formiguer o cap-roig és un ocell. És comú als Pirineus i Prepirineu , i és el símbol i l’espècie emblemàtica del Parc Natural del Cadí-Moixeró, raó pel qual l’informatiu d’aquest parc també porta el nom d’ El picot negre.
De l’àliga reial o daurada direm que la seva àrea de distribució és molt amplia, gran part de Nord – Amèrica, Euràsia i el nord d’Àfrica. Es resident a la península i a les Illes Balears. Al nostre territori català, la trobem amb més freqüència al Prepirineu i Pirineu, tot i que els exemplars joves recorren grans distàncies en el seu primer hivern per a trobar un territori propi, trobant-se en zones més baixes. Les seves tonalitats son de color marro, amb tons més daurats a les ales, clatell i coll.
Els exemplars mes joves, tenen la part inferior de les ales blanca, i la cua també.
Les àligues són monògames, formen parelles estables tota la vida. Construeixen diversos nius en el seu territori que van alternant cada temporada. Les trobem als cingles, i ocasionalment en arbres. Els nius es construeixen amb branques i els van reconstruint any rere any, podent arribar a fer 1,5m d’alçada i 2m de diàmetre. Pon d’un a dos ous blancs i tacats de vermell, dels quals sol sobreviure el primer poll (el més gros). Aquest realitzarà el seu primer vol als 75 dies de vida.
La seva visió és molt superior a la humana, podent detectar un conill a uns 2 km, mentre que nosaltres el començaríem a veure nomes a uns 200m. La seva alimentació molt diversa, des de preses com un esquirol, mustèlids i conills, fins a alguna ovella i ungulats, com cérvols i isards. També aus, des d’una perdiu fins a una oca. Però la presa més desitjada es la marmota.
És cert que poden caçar ungulats, però sempre serà l’últim recurs. A la natura és molt important l’estalvi energètic i per tant, es més freqüent caçar animals abundants i fàcils de capturar que no anar gastant forces amb una possible bona peça per desprès de gastar energies, no treure’n a la res a la fi.Quan hi ha poca caça poden arribar a menjar animals morts. Normalment els voltors detecten la carronya i baixen per menjar, això crida l’atenció de l’àliga, i si té gana baixa. Immediatament tots els voltors s’aparten esperant pacientment que l’àliga acabi. Ella es la que mana per molts voltors que hi hagi. Mai aquells es posaran amb ella. A Catalunya ja es considera una espècie amenaçada, catalogada com a vulnerable. És l’àliga més grossa de Catalunya.
El milà reial, es un ocell migratori que ve a criar als Pirineus. El duc, o mussol real es un rapinyaire
nocturn i de la seva espècie és el més gran del mon. Aprofita els nius d’ altres ocells dels que n’és molt amant. El seu crit de U,U,U es comunicatiu amb altres de la seva espècie i el poden sentir des de molt lluny. El mussol dels Pirineus te uns 140 territoris de cria a aquest indret. Esta adaptat totalment a la manca de llum i s’alimenta bàsicament d’ insectes.
Tenim també el Bultó negre, el comú i el trenca ossos. Aquets depenen dels remats per la seva alimentació ja que les peces mortes son la seva exquisidesa; son carronyaires. Son aus planejadores i fan els seus nius a penya-segats. El seu aparell digestiu es una verdadera trituradora; a part dels ossos amb els que no tenen cap dificultat, poden digerir fins i tot sense cap problema una sola de sabata. Una vaca morta pot durar no mes de dues hores si aquestes carronyaires s’hi 
afanen. Son importants ja que son les netejadores de la cadena, eliminant també com hem dit l’esquelet de les seves presses.
El gall de bosc, anomenat “urogallo “ es un altre espècie de la nostra fauna. El mascle es diferent de la femella. El primer es fa el preciós amb la seva extensió de cua i la segona es fa sempre la no entesa. Son animals molt austers i a l’ hivern mengen les fulles aciculars dels pins. La seva cacera està totalment prohibida.
La perdiu de neu o perdiu blanca, un altre veí de les nostres contrades, es un animal que per viure necessita el fred. Actualment al Pirineu ni ha unes 1000. Son aus mes caminadores que voladores.
La guineu, també la tenim a casa nostre. Fou un animal odiat per els agricultors i ramaders ja que els galliners eren el seu coto de caça preferit fent moltes vegades una mortaldat entera del mateix. Es un animal molt llest i àgil així com difícil de caçar.
La cabra salvatge és l’antecessora de la cabra domèstica Hi ha altres espècies que també s’anomenen cabres salvatges però que no són els antecessors de la cabra domèstica, com és el cas de la cabra pirenaica. Rep també els noms cabra orada, cabra boscana, cabra muntera o cabra muntesa. Cada corona de les seves banyes ens indiquen els anys o l’ edat, però d’ acord amb l’ amplada de les seves cintes de color mes fosc podem saber si va ser un any bo o dolent respecte de la seva alimentació.
Per finalitzar farem menció a tres importants animals de les nostres muntanyes i que no podem obviar.
Si be hi ha mes de vuit cents indrets de Catalunya amb el nom del llop, aquest animal ha estat sempre odiat i s’ha anat exterminant. Una llàstima.
Els llops tenen les característiques ideals per fer viatges llargs. El seu pit estret i la seva potent esquena i unes fortes cames faciliten una locomoció eficient. Són animals capaços de recórrer diversos quilòmetres trotant a una velocitat de 10 km/h i poden arribar a velocitats puntuals de 65 km/h en una persecució. Mentre corren poden fer salts de cinc metres. Les potes dels llops estan fetes per caminar amb facilitat per una gran varietat de terrenys, especialment sobre la neu.
El linx es un altre habitant de les nostres muntanyes. Es un animal que es tant llest que mai es deixa veure; es molt difícil de localitzar. Es una espècie de mamífer de la família dels fèlids. La seva longevitat màxima en llibertat és de 13 anys. És d’aspecte robust, amb unes potes llargues i una cua curta amb una borla negra en l’extrem que sol mantenir alçada batent-la en moments de perill o excitació.
Les seves característiques orelles puntegudes estan acabades en un pinzell de pèls negres rígids, la finalitat dels quals possiblement sigui la de descompondre la rodona silueta del seu cap, afavorint d’aquesta manera el seu camuflatge. També són característiques les patilles que pengen de les seves galtes i que augmenten progressivament de grandària amb l’edat. Els joves de poques setmanes manquen de patilles i gairebé de pinzells i en els individus d’un any ja apareixen les patilles, encara que curtes, que tot just pengen per sota de la barbeta.
El lleopard de les neus va sempre acompanyat d’ una gran bola de pel que ho es la seva cua embolicada. Aquesta serveix per guardar l’equilibri en el moment de caçar i saltar d’ un lloc a l’ altre, i quan fa fred es la seva bufanda per calefacció autòctona. Es un animal solitari. Caça sobretot animals silvestres, per la qual cosa realitza desplaçaments estacionals determinats pels moviments de les seves preses. A l’ estiu habita entre els 2.700 i els 6.000 m. d’altitud. Amb l’arribada de l’ hivern, els herbívors descendeixen a zones més baixes i el lleopard de les neus els segueix. Es coneix poc de la biologia d’aquesta pantera. És un animal d’hàbits nocturns i sembla que és molt territorial. Solen tenir dues cries, però poden arribar fins a 5. Les cries passen l’ hivern següent amb la mare i se’ls considera adults als 2 anys. Poden arribar a pesar fins a 75 kg. La pantera de les neus és un animal qualificat en perill d’extinció; encara que es desconeix quina quantitat en queda en estat salvatge, s’estima que no més de 5.000 exemplars.
La conferència va estar acompanyada d’una magnifica serie d’imatges fetes pel mateix Jordi Camins, algunes de les quals hem inclos en aquest resum.
Jordi Camins Just es advocat, observador de la natura i glaciòleg.
