Jordi Casasampera Fernández va conduir de manera molt intel·ligent la conferencia sobre la filosofia socràtica exposant que si a l’ any 2017 encara es publiquen llibres que fan referència a Sòcrates i ell va viure entre el 470 i el 399 aC a Atenes, vol dir que avui, vint-i-quatre segles mes tard, o sigui 2400 anys més tard, Sòcrates encara es viu.

Fou  Sòcrates un filòsof grec a qui es considera el fundador de la filosofia occidental. Tenia problemes, però en realitat ell era el problema ja que permanentment preguntava a un i a l ‘altre per augmentar el seu saber i intentar augmentar el dels altres.

No va deixar res escrit. Només ens n’ha arribat informació per mitjà dels seus deixebles. En particular, els diàlegs de Plató ofereixen la font d’informació més fiable sobre Sòcrates que hi ha actualment.

La verdadera saviesa esta en reconèixer la nostra pròpia ignorància

A partir de la descripció de Plató, Sòcrates pren renom especialment per la seva contribució al camp de l’ètica i és també aquest Sòcrates platònic el que dóna el seu nom als conceptes de la ironia socràtica i del mètode socràtic.

Aquest segon mètode és d’ús comú en una gran varietat de discussions. Es tracta d’un mètode pedagògic en què es fan una sèrie de qüestions amb la finalitat no d’obtenir respostes concretes, sinó més aviat amb l’objectiu de fer reflexionar l’ interlocutor sobre els punts fonamentals del tema.

Les aportacions de Sòcrates també van suposar una contribució important i duradora als camps de l’epistemologia i la lògica i la influència de les seves idees i la seva forma de pensar van posar els fonaments de la filosofia occidental.

L’Apologia de Sòcrates, escrita entre el 393 i 389 aC, és la versió que dóna Plató, el seu alumne, que va deixar l’ art per la filosofia i es va dedicar a seguir al seu mestre. És el discurs de defensa pronunciat per Sòcrates davant del tribunal atenès que el va condemnar a mort .

Era acusat de no honorar els déus de la ciutat i corrompre els joves. És una obra de joventut de Plató. En el judici, l’ acusat va afirmar : Seré jutjat com un mestre, acusat per un cuiner, davant d’un tribunal d’ infants”,  referint-se naturalment a la poca o minsa entitat dels acusadors i del propi tribunal.

Sòcrates comença dient que no sap si els atenesos (assemblea general) han estat ja persuadits pels que l’acusen. Aquest començament és crucial per a establir el tema de tot el discurs, ja que és freqüent que Plató comenci els seus diàlegs socràtics exposant la idea general del text.

En aquest cas, el diàleg s’obre amb: “Com heu estat d’afectats, atenesos, pels meus acusadors, no ho sé”. Aquest no ho sé, de fet, suggereix que la filosofia exposada en l’Apologia va consistir plenament en una sincera admissió d’ignorància, ja que tot el seu coneixement procedeix de la seva confessió de no saber res: “Només sé que no sé res”.

Diu que ha de refutar dos tipus d’acusacions diferents: els vells càrrecs que és un criminal i un curiós que pregunta fins pel cel i la terra, i els més recents càrrecs legals de corrompre els joves i de creure en coses sobrenaturals de la seva pròpia invenció, en lloc dels déus de la polis o ciutat.

L’apassionada defensa de Sòcrates en ser acusat de sofista (i curiós) no és més que una distracció de les altres acusacions més greus, ja que els sofistes no eren condemnats a mort a Grècia; al contrari, eren freqüentment cercats pels pares per ser tutors dels seus fills, per la qual cosa Sòcrates diu que no pot ser confós amb un sofista, ja que aquests són savis (o creuen que ho són), i estan ben pagats, mentre que ell és pobre (tot i ser, sovint, vist en les taules de joc), i diu no saber absolutament  res de res.

Sòcrates demana al jurat que no el jutgin per les seves habilitats oratòries, sinó per la veritat que aquestes convoquen. Al seu torn, assegura que no farà servir ornaments retòrics ni frases acuradament preparades, sinó que dirà en veu alta el que li passi pel cap, les mateixes paraules que utilitzaria a l’àgora i en les reunions. Malgrat això, però, demostra ser un mestre en retòrica, i que no és només eloqüent i persuasiu, sinó que sap jugar amb el jurat.

El discurs, que ha posat els lectors del seu costat durant més de dos mil·lennis, no aconsegueix guanyar el judici. Sòcrates va ser condemnat a mort, i ha estat admirat per la seva tranquil·la acceptació d’aquest fet. Va morir prenent cicuta, habitual a la Grècia antiga, pels condemnats a mort.

No cal mencionar que estem davant del pare de la filosofia i que darrera d’ ell  varen sorgir el seu alumne, Plató i Aristòtil.

De l’ època esmentada també cal esmentar a Gorgias, considerat el mestre de la retòrica, el poder de la paraula. Aquesta fou abastament utilitzada i avui es una de les armes principals de la política.

Podem dir que Sòcrates fou la saviesa de la ignorància. Algú ha comparat a Sòcrates amb una llevadora que tal vegada no pot tenir fills però pot ajudar a tenir-los als altres, a donar a llum.

Davant del tribunal va fer una bona o mala retòrica ?  Creiem que no fou ni bona ni dolenta ja que el seu objectiu no era salvar la seva vida sinó salvar la filosofia ja que afirmava que no podria mai trair la seva tasca, les seves ensenyances.

Plató, qui recull tot plegat, fundarà l’ Acadèmia on es poden posar en dubte les qüestions del mon. De l’ Acadèmia en sortiran les escoles i les universitats que impartiran el coneixement predicat per el nostre personatge d’ avui, Sòcrates.

Jordi Casasampera Fernández és Professor de Filosofia i Art Dramàtic de la Universitat Politècnica de Catalunya i de la UNED. Màster Universitari en Filosofia i Estudis Clàssics.

El conferenciant  Jordi Casasampera ha tingut la gentilesa d’enviar-nos sencera la seva conferencia, que publiquem seguidament per a qui tingui interés en llegir-la tal com ell la va explicar.  

Aules de Girona, 2 de maig de 2017

Sòcrates, el nostre contemporani

• Gregorio Luri
• ¿Matar a Sócrates? (2015)
• Guía para no entender a Sócrates (2004) ´ George Anastaplo, el “Sòcrates de Chicago” (1950).
• Jan Patočka, el “Sòcrates de Praga” (1977).
• La història d’Europa com a “judici als jutges de Sòcrates” (Plató i Europa, 1973).
• L’acusació: “Sòcrates és culpable de corrompre la joventut i de no creure en els déus en els quals la ciutat creu, sinó en altres divinitats (daimonia) noves.”
• “Seré jutjat com un metge acusat per un cuiner davant d’un tribunal d’infants.” (Plató, Gòrgias 512e-522e)

Una pel·lícula basada en fets reals

• “Sòcrates com a personatge sempre s’escapa, però alhora Sòcrates com a exigència i com a crida sempre es renova.”
• “Fins i tot si les narracions mateixes de Plató no tenen una voluntat històrica, la influència de Sòcrates sobre Plató és un fet històric d’incomparable significació.”
• “Cal, per tant, trobar el nucli real de la idealització platònica, realitzar novament el Sòcrates platònic.”

Jan Patočka, Sòcrates (1947)

• “El fet decisiu és que Plató apunta fora d’ell mateix, cap a Sòcrates, no només cap als seus discursos, sinó cap a tota la seva vida.»

Leo Strauss, Jerusalem i Atenes (1967)

Tres versions d’un personatge: Aristòfanes, Xenofont, Plató

Leo Strauss, El problema de Sòcrates, 1970

El Sòcrates d’Aristòfanes: La ciutat es riu del filòsof

El Sòcrates de Xenofont: El filòsof com el ciutadà més seriós

El Sòcrates de Plató: Una ciutat en què el filòsof pugui viure

La “segona navegació” o la baixada dels núvols a la ciutat:

“Quan era jove estava engrescadíssim amb aquesta ciència que anomenen indagació de la natura. Em semblava esplèndid saber la causa de les coses, què fa néixer cada cosa, què la fa morir, què la fa existir. Un dia vaig sentir un home que llegia un llibre, d’Anaxàgoras, on s’afirmava que la intel·ligència és ordenadora i causa de totes les coses. Creia haver trobat en Anaxàgoras el mestre que m’havia d’ensenyar, però aquella esperança s’allunyava de mi com més anava avançant en la lectura i veia que el nostre home no se servia per a res de la intel·ligència ni li atribuïa cap de les causes ordenadores de les coses. En canvi, esmentava com a causes l’èter, l’aigua i moltes altres coses igualment fora de lloc. Em va semblar que el seu cas era com el d’algú que, després d’haver declarat que Sòcrates ho fa tot amb la seva intel·ligència, en provar de dir la causa de cadascuna de les meves accions, digués en primer lloc que jo ara sec aquí perquè el meu cos està compost d’ossos i de tendons. Així, quan els ossos es mouen en llurs pròpies articulacions i els tendons es relaxen o s’estiren fan que jo sigui capaç de doblegar els meus membres, i que per aquesta causa jo ara, havent-me doblegat així, em trobo assegut en aquest lloc. Això seria no tenir cap cura de la causa real: que els atenesos van creure millor condemnar-me i que jo, per aquest motiu, també he cregut millor seure en aquest lloc, i més just quedarme per tal de sofrir la pena que han decretat.”

Plató, Fedó 96a-99b (adaptació)

Sòcrates arriba tard a l’exhibició de Gòrgias i no té pressa per veure Protàgoras

Gòrgias de Leontini: “No hi ha veritat. Si n’hi hagués, no la podríem conèixer. Si la poguéssim conèixer, no la podríem comunicar als altres.”

Protàgoras d’Abdera: “L’home és la mesura de totes les coses.”

La retòrica.

El “terrible” (deinós) poder de la paraula

SÒCRATES.– Què és això que dius que és el màxim bé per als homes, i que saps produir?

GÒRGIAS.– És allò, Sòcrates que és el màxim bé de debò, i que proporciona llibertat als homes, i a més dominar els altres, cadascú en la seva pròpia ciutat. (…) Em refereixo a ésser capaç de convèncer de paraula els jutge en els tribunals, els consellers en el consell, els assembleistes en l’assemblea, i en qualsevol altra reunió que resulti ésser una junta política. Amb aquesta potència tindràs per esclaus el metge i el mestre de gimnàstica. I quant a aquest banquer, es veurà que ha fet diners, però no per a ell, sinó per a tu, que ets hàbil a parlar i capaç de convèncer la massa.

SÒCRATES.– O sigui que la retòrica és artífex de la persuasió que infon creença, però no produeix ensenyament pel que fa a allò que és just i a allò injust. (…) De manera que l’orador no ensenya, davant dels tribunals i dels altres aplecs de gent què és la justícia o la injustícia; l’únic que fa és convèncer. No podria, naturalment, ensenyar a una gentada tan grossa en un temps tan curt coses de tanta importància. (…) Les coses en si, l’orador no cal que les conegui, sinó que ha de trobar un artifici persuasiu, de manera que davant dels no entesos sembli que en sap més que els entesos.

Plató, Gòrgias 452d–459c (adaptació)

La sofística i la “cura de l’ànima”

• Digues-me, Hipòcrates, ara tu te’n vols anar a veure Protàgoras i donar-li diners pels seus honoraris: qui vols anar a trobar i per esdevenir què? (…)
• Sofista és el nom que li donen, Sòcrates. (…)
• Saps el que ara vas a fer o bé se t’oculta? Vas a lliurar la cura de la teva ànima a un sofista, com tu dius. Però, el que és un sofista m’admiraria molt que ho sabessis. I si tanmateix ho ignores, no saps a qui lliures la teva ànima, ni si és una cosa bona o dolenta. (…)
• Per mi, com el nom diu, és l’home entès en coses sàvies. (…)
• Però si algú ens preguntés: “I el sofista, en què és savi?”
• Què podríem dir d’ell, Sòcrates, sinó que és entès a fer tornar hàbil a parlar?
• Potser diríem veritat, però no la suficient; perquè la resposta necessita al seu torn un nou examen; això és, en quina matèria el sofista fa tornar hàbil a parlar? (…) No serà en realitat el sofista una mena de mercader a l’engròs o a la menuda dels productes de què l’ànima s’alimenta? (…) Els mercaders de coneixements que viatgen per les ciutats i els que cerquen de vendre-la a l’engròs o a la menuda, fan al comprador l’elogi de tot el que posen a la venda, sense saber tal volta ells mateixos si el que porten és bo o dolent per a l’ànima; que és el mateix que passa al client si no s’escau a ésser al seu torn entès en la medicina de l’ànima. Si tu tens la sort de ser entès en el que és bo i és dolent, pots comprar coneixements a Protàgoras o a un altre qualsevol; ara, si no ho ets, vés amb compte, benvolgut, que no et juguis a la sort i posis en perill allò que tens de més preuat.

Plató, Protàgoras 311b–314a (adaptació)

La saviesa de la ignorància.

Sòcrates: bruixot, tàvec, tremolosa…

“Ens dedicarem a seguir atentament Sòcrates com a despertador, aquell que esperona els homes a obrir els ulls envers ells mateixos, a tenir no només el coratge de viure, sinó de veure qui viu en ells; un descobridor intransigent, no per joc, sinó per cura, per tal que no s’escapi res d’essencial en la nostra vida, l’essencial que Sòcrates anomena amb la paraula ψυχή.”

Jan Patočka, Sòcrates (1947)

“Sobre la meva saviesa, si en tinc, i de quina mena és, us serà testimoni el déu que hi ha a Delfos. Una vegada que Querefont va anar-hi, va tenir la gosadia d’interrogar l’oracle sobre si hi havia ningú més savi que jo. I la Pítia ho va negar. Havent sentit això, vaig pensar: ‘Què vol dir el déu i quin sentit té el seu mot? Car jo tinc consciència de no ser savi’. Durant molt de temps vaig estar perplex sobre què volia dir. A la fi, ben a desgrat, vaig decidir-me a investigar-ho: vaig anar a un home que passava per savi i, en conversar amb ell, vaig tenir la impressió que l’home en qüestió semblava certament savi als ulls de molta gent, i sobretot als ulls d’ell mateix, però en realitat no ho era. I aleshores vaig provar de fer-li veure, amb la qual cosa ja vaig ser odiat per ell i per molts dels presents. Mentre me n’anava, pensava: ‘Tanmateix, més savi que aquest home bé ho sóc, perquè ningú dels dos no sap res de bo; però, mentre ell es pensa saber alguna cosa, no sabent res, jo, com que no sé res, no em penso saber. Sembla doncs, que jo sóc més savi que ell en aquesta mica: que allò que no sé, no em penso saber-ho’.”

Plató, Defensa de Sòcrates, 20e-21d (adaptació)

Sòcrates, la llevadora

SÒCRATES.- Pateixes dolors de part, Teetet, perquè no estàs buit, sinó prenyat. I bé, amic meu, no has sentit dir que sóc fill de Fenàrete, llevadora molt valerosa i enèrgica?

TEETET.- Sí que ho he sentit dir.

S.- I que jo exerceixo el mateix art, també ho has sentit?

T.- No, mai.

S.- Doncs sàpigues que és així; però els altres ignoren que posseeixo aquest art, i com que ells no ho saben, no és això el que diuen de mi, sinó que sóc un home estrany que poso dubtes en l’ànima dels homes. Que ho has sentit, això?

T.- Sí, això sí.

S.- Vols que te’n digui la causa?

T.- Certament.

S.- Reflexiona sobre l’ofici de llevadora i et serà més fàcil d’entendre el que vull dir. Cap dona no fa de llevadora d’altres mentre pot concebre i parir; només en fan aquelles que ja no poden tenir fills. (…) I és normal que les llevadores sàpiguen millor que ningú si alguna dona està embarassada o no. (…) I encara més, les llevadores, mitjançant drogues i encantaments, són capaces d’estimular els dolors del part i, si ho volen, fer-los més suaus, i fer parir aquelles que hi tenen dificultats; i també causen avortaments quan pensen que són convenients. (…) El meu art maièutic s’assembla en quasi tot al de les llevadores, però es diferencia en això: que afecta les ànimes i no els cossos. I el més important en el meu art és la capacitat de discernir si l’ànima del jove engendra fantasmes i mentides o bé allò que és fecund i vertader. Perquè també tinc en comú amb les llevadores això: que sóc estèril en saviesa: el déu em força a exercir de llevadora, però em va negar el donar a llum. (…) Però tots els qui freqüenten la meva companyia descobreixen i engendren, d’ells mateixos, moltes i belles coses.

Plató, Teetet, 148d-150e (adaptació)

Sòcrates, davant del tribunal. Bona o mala retòrica?

“Jo no faig res més que anar d’una banda a l’altra persuadint-vos, joves o vells, de no ocuparvos ni del cos ni dels diners abans ni amb tant de zel com de l’ànima, per fer-la tornar el millor possible, dient-vos que la virtut (areté) no ve de les riqueses sinó que les riqueses i tots els altres béns en l’ordre particular i en la vida pública vénen de la virtut. Si dient això corrompo la joventut, la meva activitat deu ésser perjudicial; però si algú diu altres coses que aquestes, no diu res de bo. En fi, jo diria, atenesos, cregueu Ànitos o no el cregueu, m’absolgueu o no m’absolgueu, que jo no puc obrar altrament, per moltes vegades que em condemneu a mort.“

“No és evitar la mort el que és difícil, atenesos; sinó evitar la maldat, car aquesta és més ràpida que la mort. I així, jo que sóc vell i lent, he estat atrapat pel més lent; i en canvi els meus acusadors, que són forts i àgils, pel més ràpid. I així jo sortiré d’aquí declarat per vosaltres digne de mort; ells, en canvi, declarats per la veritat culpables d’impostura i d’injustícia. (…) Si us penseu que matant els homes impedireu que hi hagi algú que us faci retrets perquè viviu malament, us equivoqueu. Aquesta fugida no és noble ni eficaç; només n’hi ha una de noble i ràpida: no tancar la boca als altres, sinó tractar un mateix d’esdevenir el millor possible.”

Plató, Defensa de Sòcrates, 30a-c, 39a-d (adaptació)

El “saber polític” de la filosofia: Gòrgias 473e / 521d

“L’home espiritual no és polític en el sentit corrent del terme, no pren partit en les controvèrsies que dominen el món. No obstant, és polític en un sentit totalment diferent, i no pot no ser-ho, perquè llença a la cara de la societat, i d’allò que d’ella depèn, la no-evidència de la realitat.”

Jan Patočka, L’home espiritual i l’intel·lectual, 1975

“Europa ha deixat de ser el centre del poder colonial o la sala de control del món. Em sembla que ens ha arribat l’hora d’aturar-nos i reflexionar sobre nosaltres mateixos. Hauríem de parar de pensar en l’actual estat d’Europa com l’ocàs de la seva energia i reconèixer-hi més aviat un temps de contemplació en què la feina del dia s’atura per una estona, mentre el sol es pon, i la regla del pensament pren el poder. El punt de partida de totes les nostres meditacions crepusculars hauria de ser una discussió sobre l’ànima europea.”

Václav Havel, L’esperança per a Europa, 1996 (adaptació)

“La pregunta que em plantejo és: tal vegada no ha arribat el moment que l’Europa política reflexioni seriosament sobre l’estat de tota la seva civilització i tracti d’alliberar-se del seu impuls cec? I aquesta actitud –potser més impopular, però més encoratjadora– no suposaria en realitat la tornada a una de les tradicions intel·lectuals europees més interessants, a la tradició de la pregunta i el dubte, tal i com l’establí Sòcrates en el seu dia?”

Václav Havel, Discurs al Senat de Roma, 2002